Reflexions: El ressorgiment de la censura

Solem criticar la censura radical dels països totalitaris, aquella que no només tracta de controlar totes les manifestacions dels mitjans de comunicació, sinó que fins i tot acaba empresonant els col·laboradors que gosen dir en veu alta allò que molts viuen en el seu dia a dia. Penso en Turquia, Veneçuela, Nicaragua o Rússia, i també en alguns dels països àrabs o africans. Per això ha sorprès tant la decisió d’un diari que enteníem com a adalil de la llibertat d’expressió: The New York Times, un referent en allò que en diem la premsa lliure, però que ara ha eliminat de la seva edició internacional les vinyetes satíriques o crítiques. La decisió la va prendre com a conseqüència de la controvèrsia generada des que va publicar una vinyeta en què el primer ministre israelià Netanyahu apareixia com a gos pigall del president Donald Trump. Un dibuix que no deixava de posar de manifest una evidència, però que va generar la polèmica suficient perquè el diari acabés publicant una disculpa per la inclusió de l’acudit del portuguès António Moreira Antunes, que, segons va dir, “era clarament antisemita”, i que dos dels col·laboradors d’aquesta icona de la premsa fossin acomiadats, precisament els que dibuixaven les caricatures que es publicaven en l’edició internacional.   És cert que el tema israelià és complex, entre altres coses perquè les companyies jueves de comunicació són moltes i perquè a Israel hi ha una forta censura en temes polítics i religiosos, però la determinació del The New York Times estableix un precedent que fàcilment pot comportar que aquesta pràctica s’estengui arreu del món i vagi més enllà de les vinyetes per penetrar en les opinions escrites dels articulistes. I no podem oblidar que la vinyeta va néixer com a expressió lliure d’idees, com un recurs gràfic per comunicar amb un mínim text una idea contundent, la qual cosa fa més evident el seu contingut i fa que tingui molta més repercussió. Per això cal reivindicar la feina que, entre molts d’altres i malgrat les dificultats dels darrers anys de la dictadura i en la denominada dictablanda, van portar a terme Jaume Perich, Cesc, Forges, Chumy Chúmez o Òscar Nebreda al capdavant de revistes emblemàtiques com per exemple La Codorniz, El Papus, Hermano Lobo i Por Favor.  A casa nostra, però, tenim una tradició ben consolidada d’aquests professionals. Per això hem de recordar els ninotaires que ja en el segle XIX publicaven els seus acudits a La Campana de Gràcia i a L’Esquella de la Torratxa i sobretot els que ho van fer a Cu-cut!, on aquesta figura ja imprescindible en la nostra cultura es va consolidar, com veiem als llibres de la col·lecció Els dibuixants del Cu-Cut!, editada per Àmbit, en què Josep M. Cadena ha recopilat els dibuixos que Opisso, Junceda, Ismael Smith, Llaverias, Elias APA i Cornet van publicar en aquest setmanari d’humor i sàtira política entre el 1902 i el 1912, quan el ninot va esdevenir l’arma més potent de crítica política i social. Nota: Quan ja havia lliurat aquest article es fa públic que Comanegra ha rebut una querella criminal de quatre sindicats de policia que consideren que en el llibre “On és l’Estel·la?” de Toni Galmés, publicat per aquesta editorial, hi ha  “insults, mentides, injúries, difamacions i incitació a l’odi contra les forces i els cossos de seguretat de l’Estat”. Veiem, doncs, com la censura no està tan lluny! A la imatge, portada del llibre de la col·lecció Els dibuixants del Cu-Cut!, editat per Àmbit i dedicat a Gaietà Cornet.