"Rusiñol. Jardins d'Espanya" al Museu del Modernisme

El Museu del Modernisme de Barcelona presenta del 23 de març al 9 de juliol del 2017, Rusiñol. Jardins d'Espanya.

Viatger infatigable, l’any 1897 Santiago Rusiñol visita Granada. La bellesa exultant dels jardins nassarites serà el revulsiu que provocarà que, a partir d’aquell moment, Rusiñol dediqui la pràctica totalitat de la seva producció pictòrica a immortalitzar uns jardins que s’esvaeixen amb el temps.

L’interès sobtat pels jardins, però, no era fortuït. Durant els anys de formació havia conegut Joaquim Vayreda –pintor paisatgista– i al llarg de la seva estada a Sitges havia fixat la mirada en els patis blaus,

uns espais domèstics oberts a l’exterior on la natura prenia ordre i ritme –i que Rusiñol plasmaria en diverses obres–. És precisament aquesta natura modelada per l’ésser humà la peça clau de la seva fascinació pels  jardins. A partir del 1897, doncs, Rusiñol viatjarà per la geografia espanyola a la cerca i captura d’aquests exemplars en perill d’extinció, pintant vistes de jardins reials, cementiris o claustres a Granada, Girona, Mallorca, València, Barcelona, Aranjuez, i tants d’altres.

Jardins de l’Espagne serà el nom que prendrà la primera exposició que presentarà el corpus d’obres que  tenen el jardí com a punt de mira. Inaugurada a París l’any 1899, la mostra serà un èxit de crítica i públic –que consagra Rusiñol internacionalment– i serà exposada, l’any següent, a la sala Parés de Barcelona sota el títol homònim. A partir d’aquell moment, els Jardins d’Espanya es convertiran en la marca distintiva del pintor català.

Tres anys més tard, el 1903, Rusiñol editarà Jardines de España, un àlbum en què quaranta làmines dels seus jardins es fusionaran amb els poemes de Machado, Juan Ramón Jiménez, Costa i Llobera o Joan

Maragall. El llibre, que té una introducció del mateix Rusiñol, arrenca amb aquestes paraules: “Com a claps de poesia, entre les planures d’Espanya hi ha els jardins que he anat espigolant, abans no acabin d’esborrar-se. Els jardins són el paisatge en vers, i els versos escrits en plantes van escassejant per tot arreu.” Una declaració d’intencions que sintetitza el seu pensament estètic: l’esperit romàntic per retenir un món poètic –la natura esculpida per l’home– que desapareixia amb el progrés; el simbolisme dels elements naturals del jardí (l’aigua, la llum), i la melangia pròpia del decadentisme modernista.

Ara, 120 anys després que Rusiñol pintés el seus primers jardins, el Museu del Modernisme de Barcelona recupera els Jardins d’Espanya en una exposició comissariada per Mercedes Palau-Ribes, i amb l’assessorament de Francesc Fontbona i Josep de C. Laplana. La mostra pretén donar valor a aquesta faceta pictòrica de l’artista i relacionar-la amb els poetes i músics de la seva generació. Pintura, literatura i música en diàleg i al servei de l’esperit del modernisme.

A la imatge, Caminal de rosers. Glorieta. Rusiñol. Museu del Modernisme.