La pintura d'idees de Jordi Amagat a la Sala Dalmau

Del 28 de març al 9 de maig de 2017, la Sala Dalmau de Barcelona, al carrer Consell de Cent, 349, acull la magnífica exposició Temps, rastres i rostres de l'artista gironí Jordi Amagat. Es tracta de vint obres treballades entre els anys 2000 i 2017. Acrílics sobre tela, paper, fusta i cartró. Pintor sense tendència però amb un estil propi inqüestionable, Amagat sap com omplir aquell séc de què parlava el romanticisme alemany, l’escletxa entre dues solituds, el pont que resol la poètica del doble, els dubtes sobre el dubte. Entre el figuratiu i l’abstracte, el geomètric i l’orgànic, l’arquitectura i la intuïció, el pintor dels diorames misteriosos ens interpel·la amb les proporcions (de figures i objectes), les superposicions, el cromatisme i els sentits: l’obra ben feta. Dibuix, ceràmica, escultura o fusta, Amagat pinta des d'un pensament revolucionari fet d'idees que creixen a la velocitat de la llum. Coneixedor de la història de la pintura, s’atreveix a fer caps impossibles, jardins onírics, composicions com constel·lacions. Considera que l’acte creatiu és transversal: Dalí, Lorca i Bach parlen el mateix idioma i el referent oriental representa, en la seva pintura, un focus amable i savi, com la natura sempre present: Amagat és, al mirall, Tagama, un mestre zen. Amb un domini exemplar del dibuix, el pintor Amagat genera les tres dimensions. Admirador de la llibertat de Picasso, de pintar els buits com Miró, del Dalí d’abans de la guerra o de la poesia pintada de Max Ernst, Amagat fa quadres-escultura que criden l’espectador a ser mirats per totes bandes. Figures circulars que s’escapen. Culs massissos, braços fornits, deesses hindús, ulls dalinians, antenes, dones poderoses, àngels, cervells en espiral. El nirvana. Realisme màgic? Surrealisme? Cubisme? Metafísica? Hiperfísica? Patafísica? Tot i més. Metamorfosi accelerada, com el ritme múltiple de l’univers. Els seus inquietants paisatges s'uneixen a construccions pètries de forta càrrega metafísica i a una particular interpretació del concepte del rostre que s'apodera de les seves darreres composicions. En els seus quadres trobem selves d’engranatges, màscares africanes que tenen forma de fruits tropicals i en les que les arrugues del rostre imiten les ondulacions de la sorra del desert i extensions d’aigua en les que el vent organitza les onades per a que composin dibuixos geomètrics. El món primitiu captiva fortament a l’autor plàstic, doncs ell busca les veritats primigènies. Jordi Amagat ens ajuda a que, a l’igual que du a terme una de les seves figures humanes que observa una fletxa al cel, entreveiem la direcció que ha de prendre la nostra existència, i ho fa mitjançant unes obres excel·lents amarades de corporeïtat escultòrica gràcies a un magnífic domini del dibuix, el color i la llum.