El "cara a cara" de Miguel Fuster a la Galeria Sicart

Del 8 d'abril al 20 de maig de 2017, la Galeria Sicart de Vilafranca del Penedès, al carrer de la Font, 44, acull l'exposició Miguel, cara a cara de l'artista Miguel Fuster. Miguel Fuster és dibuixant. Ho ha estat sempre, tot i que ell volia ser artista. Com els dibuixants de la seva generació, creia que  artista significava ser pintor. Els dibuixos que feien a les seves historietes aspiraven a emular als clàssics del còmic americà, com ara Milton Caniff o Frank Robbins, però per molt bé que dibuixessin, mai serien uns autèntics artistes. O, si més no,  això és el que pensaven. Només un amic i company seu, el visionari Carlos Giménez, va saber creure en el còmic i utilitzar les vinyetes que sortien del cor i de l’experiència. Vint anys abans que es parlés de novel·la gràfica, Giménez ja n’havia creat una: Paracuellos, una crua i tendre història de postguerra. Miguel no va seguir les passes del seu col·lega i es va aclimatar al treball de la historieta romàntica. Un treball d’encàrrec,  no massa complicat i ben pagat, destinat a joves adolescents del mercat del nord d’Europa. El seu somni artístic no passava per crear una historieta pròpia, sinó per l’anhel de ser pintor. Poc imaginava que el seu talent artístic brollaria gràcies a una desgràcia. Males decisions i mala actitud a la vida el porten al carrer. Va ser-hi quinze anys. Molts dies i moltes nits al ras en què tots els seus somnis s’esquinçaven. Tots  menys el de pintar. Els quatre diners que podia aconseguir tenien dos destinacions: el vi barat o un llenç. Amb l’alcohol escalfava el cos, amb la pintura l’ànima. El vi l’obnubilava. Els quadres li donaven clarividència. Ni tan sols utilitzava pinzell, gruixos de pintura escampats amb els dits en obres que venia a algun turista o a marxants sense escrúpols. 15 anys al carrer poden destrossar qualsevol. Però la seva naturalesa forta i l’ajut de la Fundació Arrels el van treure del carrer. Va deixar l’alcohol, que al llarg de tota la seva vida havia estat la font de les (falses) alegries i també dels grans desastres, i va continuar pintant. Però l’experiència com sense-sostre havia estat massa intensa com  per no deixar-ne testimoni. I Miguel Fuster va tirar d’ofici i d’experiència i va escriure i dibuixar Miguel, 15 años en la calle. Una novel·la gràfica de la que se n’han publicat tres parts i que tenen al dibuixant, i les seves vivències com a indigent, com a protagonista. A l’exposició Miguel, cara a cara, a la Galeria Sicart, es recull obra original d’aquest treball i també rostres de l’autor inspirats en aquesta obra. Les cares que reflecteixen tots els múltiples graus de patiment i els fugaços  moments de satisfacció. Les cares de la solitud, el desassossec, la ràbia, el dolor, la necessitat, el fred. Però també la  cara de l’esperança, el rostre que va fer que Miguel no sigui encara al carrer, sinó a una galeria d’art.