"Absolut" de Lluís Vilà al Castell de Benedormiens

Del 8 d'abril al 7 de maig el Castell de Benedormiens de Castell d'Aro presenta l'exposició Lluís Vilà. Absolut. Hi ha éssers extraordinaris, rara avis en l’àmbit de la creativitat, que fagociten la seva pròpia existència, que devoren la seva mina interior per extreure’n allò més preuat i deixar una muntanya de detritus a un costat, talment com les mines de cristalls de sal. Lluís Vilà (Banyoles,1952-2010) és un d’aquests casos únics, la creativitat del qual es desenvolupà des d’una metafísica orgànica interna que acabà lliurant un repertori d’obra fruit de la seva relació amb el menjar i altres funcions orgàniques, com ara digerir o excretar, en el marc d’una maquinària poètica molt pròpia i difícil d’igualar. El pa, en diferents formats modelant personatges a Entrepà enlluït en una gran instal·lació a la Fundació Joan Miró l’any 1984, va ser la meva primera experiència amb un artista tocat antropològicament per la seva pròpia geografia: un llac tectònic i llegendari com el de Banyoles, amb tanta força per als seus habitants com ho és la tramuntana per als de l’Empordà. Després, vaig poder veure els seus treballs de disseny pop en discoteques de la zona, les sandàlies de carn o d’escarola, fent honor a la tradició de la sabateria familiar o una bicicleta estàtica amb una pantalla/paisatge que anava movent-se de dreta a esquerra mentre es moguessin els pedals. A dins d’un armari, una camisa de senyor feta de pa. A la Sala Montcada de Barcelona presentà una escultura musical mecànica titulada Zero Growth Concert (1985), una màquina giratòria amb plats blancs i culleres a la manera d’una machine célibataire d’un àpat gegantí blanc, buit, que només ha tingut lloc en l’absolut. El pa era una de les seves obsessions que ha perdurat en tota la seva llarga i alhora estroncada trajectòria. Poques hores abans de morir de manera inesperada i sorprenent per a tots, em va trucar per encarregar-me un text per a un llibre que tenia al cap. La documentació m’arribà dos dies després de la seva mort. És el dossier que ara he obert per escriure aquestes ratlles i rellegir un dels seus darrers treballs: les pintures dedicades a l’Absolut. Lluís Vilà sabia tractar els temes més foscos de l’existència d’una manera diàfana i il·luminada, en què la foscor es tornava llum. I així va ser la seva darrera etapa, una evolució cap a l’absolut, cap a una anul·lació del color. De fet, com a escultor s’emparava en els òxids, els marrons, els ocres o els vernissos. En aquestes darreres obres datades moltes el 2009, il·luminades pel gest, les superposicions, les transparències, apareix un intent sublimat de lliurar-se a l’univers, de jugar amb la geometria com a base d’un llenguatge gestual orgànic, com a Escapada de l’ànima (2009) o a Unió material I i a Unió material II, aparentment abstractes. Mai ens va fer la sensació que Lluís Vilà busqués l’abstracció, sinó més aviat una espiritualitat per expressar l’interior de l’ànima orgànica que no té cap més receptacle que el cos i les seves funcions, com ho demostra la sèrie Absolut footing (2009) o l’obra Corazón, corazón (2009), premonitòria de la seva mort. Recuperar la memòria d’aquest treball al Castell de Benedormiens era una tasca del tot necessària. A les imatges de Pere Duran, escultures de Lluís Vila i un moment de la inauguració.