Passatges & Co.: Aproximacions benjaminianes

En els darrers anys hem vist com han proliferat les residències artístiques i poques vegades en veiem els resultats. Hi ha excepcions, que cal remarcar, però. És el cas de la residència que els artistes residents de la fàbrica de creació La Escocesa de Barcelona han fet a Portbou sota la direcció d’Enric Puig Punyet, amb motiu de la IV Escola d’estiu Walter Benjamin 2019.  El fruit d’aquesta residència ha estat doble. D’una banda, el cicle d’accions celebrades el 26 de setembre, data de la mort de Walter Benjamin, sota el títol d’Aproximacions benjaminianes i, d’una altra, l’exposició a la sala de duanes de l’estació internacional de Portbou, amb el títol Paisatges desitjats, comissariada pel mateix Enric Puig, director de La Escocesa i que ha estat exposada fins al 27 d’octubre. Els artistes que hi han participat són Carlos Vásquez, Valentina Alvarado, Daniel de la Barra, Juan Antonio Cerezuela, Antonia Rossi i Llapispanc. Les accions han alimentat els continguts i la posada en escena de l’exposició Paisatges desitjats. Què hi ha a l’altra banda de la frontera? Un paisatge anhelat, desitjat, una terra promesa, un lloc més propici per construir una nova vida. En l’imaginari es construeix una imatge tan poderosa que no té en compte les dificultats d’arribar-hi i hom s’aboca a creuar aquesta línia geopolítica que determina dos territoris, amb diferències històriques, insuperables. Travessar una frontera és un camí de direcció única, d’anada però no de tornada. D’aquí que a Walter Benjamin, quan arribà a Portbou després de creuar amb dificultat a peu els Pirineus, la policia li digué que no tenia visat de sortida de França i que l’endemà seria repatriat. Escollí el suïcidi com a “carrer de direcció única”, gairebé el títol d’una de les seves obres més significatives. L’altre camí que l’exposició explora és la teoria de l’aura de Walter Benjamin i la relació de l’obra d’art amb la tecnologia. La sala de duanes de l’estació de Portbou s’ha dividit en dos espais separats per dues tanques d’obres; un d’aquests és inaccessible, però ens permet de veure el resultat d’aquestes accions i aproximacions benjaminianes mitjançant la seva reproducció juntament amb els residus de les accions. L’experiència d’Antonia Rossi amb els relats radiofònics de Benjamin; la barca construïda amb troncs trobats al camí que travessa la frontera, de Daniel de la Barra; les sabates gastades de la caminada, de Llapispanc; les animetes, de Valentina Alvarado; la llista de jueus morts d’Auschwitz, de Carlos Vázquez, i l’avís d’incendi en la Història que Walter Benjamin anuncia i que Juan Antonio Cerezuela materialitza cremant les lletres història a la platja i exposant les seves cendres en la mostra. Com ha escrit Enric Puig Punyet: “Són aquests fragments, units habitualment per la imaginació de qui habita un territori castigat, el germen que acaba construint el desig de creuar, de trobar-se a l’altre costat una imatge idealitzada del que realment s’hi trobarà.” A la imatge, monument a Walter Benjamin. Maria Geli.