Radicals i lliures: Per una cultura de la radicalitat

Sense espai obert per a la cultura no hi ha llibertat. L’artista es troba fora de l’ús mediatitzador que pretén l’ordre. L’art del nou, l’art inèdit, l’art del no-sentit, troba el seu sentit més endavant. La forma de l’art es troba en una vida plena de risc, i és en la recerca de la forma que la vida acaba tenint sentit. La cultura no mercadeja, no competeix amb l’èxit mediàtic, no és un valor de masses ni un alt valor financer. Ni tan sols és la veritat aquella que creia posseir la religió o la democràcia amb la compra del vot. La forma de l’art ha d’alliberar-se del jo subjectiu, psicològic, per esdevenir un jo anònim en un jo col·lectiu que s’enfronta a l’alienació de la massa. Tota forma d’art surt de l’acció de les idees, dels mots i de les imatges. L’art surt de la seva forma. Podem fixar, per dir, o podem enregistrar idees i realitats en imatges fixes o en moviment, però tot això no és res, si no és que la illegibilitat obri la forma de l’art enfora cap a la seva sociabilitat. L’obra comença i acaba en si mateixa. Però l’obra s’escampa. L’obra no pot ser avaluable amb termes de mercat. Ni de tendència. Quan l’art es tanca, cal destruir-lo. “L’art pot morir –ens va deixar dit Joan Miró–, el que compta són les llavors que escampa per la terra.” Aquesta és la nostra violència. Una obra d’art ha de molestar l’Acadèmia sota la normativa d’una lletra morta. Es jutja el foradecamp de la natura humana que per principi inaugura vida nova, com fa la cultura, amb goig i dolor a favor del canvi permanent, del progrés. L’art està fora i es posa en moviment perquè assagem la llibertat. Parafrasejant els gossos, ens plantem contra la perversió del populisme que no té ètica ni estètica, i ens manifestem a favor de la independència, la creativitat i el coneixement. Contra el terrorisme d’estat oposem la variabilitat i diversitat de les formes de l’art. Contra el dogma. L’art està al costat del ritme de la vida que opta pel risc i tenim el deure del coneixement. Prou de la tutela del papa gran mascle reietó, l’art viu dins d’una gran taca col·lectiva sense centre, desordenada i igualitària. Som, per contra, intransigents contra l’integrisme, obscurantista i ranci. En nom dels exclosos, l’art parla des de la dissidència de les formes. També l’art està en contra dels partits polítics tradicionals, sectaris i endogàmics, conservadors dels seus privilegis, jeràrquics i protocol·laris, gestors del poder. Som heterodoxos i dissidents quan la política fa callar la vida política. L’autoconsciència de l’art s’aparta de l’alienació informativa i mediàtica. La informació és també un llenguatge que es deu a la crítica i l’autoconsciència, la pluralitat i la provisionalitat de la veritat. La cultura democràtica no fa cap pacte amb el silenci ni amb l’oblit. Lluitem contra l’amnèsia. Som, artistes, el malson de l’ordre. Només amb una cultura crítica i creativa podem desobeir i ser solidaris amb els perseguits per la seva creativitat. Som creadors d’un present que volem creatiu, que volem lliure. Cultura i llibertat! A la imatge, Desconstrucció quadrada. Blanca Viñas.