Retrospectiva de Giacometti a la Tate Modern

A partir del 10 de maig i durant tot l'estiu del 2017, la Tate Modern presenta una important exposició retrospectiva de l'escultor, pintor i dibuixant Alberto Giacometti (1901-1966). Es tracta de la primera mostra realitzada al Regne Unit des de fa més de 20 anys. Famós per les seves grans i llargues figures demacrades, el treball d'Alberto Giacometti es troba en l'origen de les obres més recognoscibles de l'art del segle XX. Amb aquesta mostra es pretén ressaltar el lloc de Giacometti - al costat de Matisse, Picasso i Degas - com un dels més grans pintors-escultors del segle passat. Aquesta exposició, gran i ambiciosa, inclou més de 250 obres, procedents dels préstecs excepcionals de la col·lecció i dels Arxius de la Fundació Alberto i Annette Giacometti de París. Inclou, entre altres obres, escultures en guix i dibuixos poques vegades exposades el que permet mostrar les diferents evolucions de la trajectòria de Giacometti en gairebé 50 anys: des de les primeres obres, com Cap de Dona (Tête de Femme / Flora Mayo) de 1926 fins a les icòniques escultures en bronze com Home que camina I (L'homme qui marche) de 1960. Nascut a Suïssa l’any 1901, Alberto Giacometti es va instal·lar a París als anys 20. Allà va experimentar amb el cubisme just abans d'unir-se al moviment surrealista l’any 1931. Obres cèlebres com Dona degollada (Femme égorgée) de 1932 testimonien la influència del surrealisme en el seu treball, a més de les seves investigacions sobre la brutalitat i el sadisme. L'exposició permet gaudir d'una selecció important de grans escultures al costat de dibuixos i llibres. Obres com Sense títol / Màscara (Sans titre / Masque) de 1934 mostren el seu interès per les arts decoratives mentre que altres com Home (Homme / Apollon) de 1929 i Carro (Chariot) de 1950, reflecteixen les reflexions i investigacions artístiques de l'autor, inspirades per l'art egipci i l'africà. Aquesta mostra retrospectiva posa en relleu la manera en què Giacometti, que era sobretot un artista del seu temps, transcendeix les fronteres entre art antic i art modern i qüestiona les barreres entre les Belles Arts i les arts decoratives. Giacometti deixa París el 1941 per instal·lar-se a Ginebra fins al final de la Segona Guerra Mundial. Allunyat del surrealisme durant aquest període desenvolupa el seu interès per l'escala i la perspectiva que ja havia experimentat en escultures més petites, executades amb un estil més realista com l'obra Figura diminuta (Toute petite figurine) de 1937-9. Després de la guerra, torna a París i comença a crear les figures hiperestilizades per les quals seria reconegut internacionalment. Treballant sobre l'objecte viu, la seva preocupació per la figura alienada i aïllada es converteix en un motiu important de la seva obra que reflecteix la desesperació existencial present en el clima de postguerra. L'exposició presenta una sorprenent elecció d'aquestes obres mestres, com L'home que assenyala (Homme qui pointe) de 1947, L'Home que cau (Homme qui chavire) de 1950 i La mà (La Main) de 1947 que es barregen amb els llenços majestuosos de l'artista com Diego assegut (Diego assis), de 1948, i Carolina amb vestit vermell (Caroline avec uneix robi rouge) de 1964-65. L'exposició ressalta així mateix el paper d'algunes de les persones clau en la vida de l'artista, que van ser essencials per al seu treball, la seva dona Annette, el seu germà Diego i la seva amant Carolina. Les relacions personals i d'amistat de Giacometti van tenir una considerable influència en la seva carrera. Amics i membres de la seva família van posar per a ell freqüentment. Una secció de la mostra està dedicada específicament a retrats de Diego i Annette, en els quals es posa de manifest la intensitat de la mirada i la capacitat d'observació de l'artista sobre la figura humana.