«Proust, Barrés, Valéry o Maurras —diu Tierry Maulnier— s’han comportat sempre, envers la societat on han estat condemnats a viure, o com a espectadors o com a enemics; mai no n’han estat solidaris. A la seva manera Ilya Ehrenburg utilitza, a profit de la tesi comunista, la mateixa apreciació.»
Aleshores què? L’escriptor es troba en oposició al país legal, a la nació oficial. Però, ¿i en els països on s’ha realitzat l’altre Estat o l’altra Nació? ¿Com col·labora l’escriptor alemany o italià a les tasques de llur govern nacional? Itàlia és la pàtria dels feixistes; Alemanya, la pàtria del nazis, i Rússia, la dels addictes al partit comunista oficial. No hi ha, efectivament, oposició perquè aquesta és a l’exili. Maurras, a Itàlia —o a França, sota un règim feixista—, s’hauria de recloure, si s’obeís, a la torre de vori de la poesia. ¿No serà, potser, que l’escriptor lliure està sempre en oposició al règim on ha nat on s’ha format? La il·lusió de Maurras és la monarquia, perquè no l’ha viscuda; la de Gide, el comunisme (un comunisme individualista, divers —i advers— del de la URSS, malgrat tot), perquè aquest comunisme individualista no és cap realitat, ara per ara.
Ja sé que, si l’escriptor s’absté, és considerat un còmplice, i que el Poder constituït sempre s’aprofita, a benefici seu, del silenci de l’escriptor. Però jo no propugno pas l’abstenció, sinó les distàncies guardades. No asseguro ni aformo que l’escriptor, considerant com a tal l’amorós de saber, i l’artista hagin, políticament, d’abstenir-se. Crec que un escriptor, com a ciutadà, es deu al país i pot col·laborar a l’ensorrada d’un règim i a la provatura de règims nous. Allò que he escrit és que no s’ha de deixar absorbir per l’activitat política, que per a l’escriptor sempre ha d’ésser secundària. Els seus deures envers la comunitat són els dels altres ciutadans. Davant l’Esperit, però, aquesta adhesió o adhesions temporals han d’ésser preses amb aquella desconfiança que és la pròpia salvaguarda. L’escriptor d’avui, el català per exemple, ha provat més règims que cap escriptor francès. Els seus col·legues italians, alemanys i russos n’han provats de més durs. El darrers, a hores d’ara, no saben, segons conclourà tot observador desapassionat que hagi llegit amb deteniments els discursos del darrer Congrés d’Escriptors de la URSS, «ni com han d’escriure ni de què».
Només aquesta desconfiança inicial pot emparar i enllocar les nostres passions polítiques. Només la defensa, dins cada règim o en oposició a un règim, del Dret, de la Llibertat i de la Justícia com a principis universals ens pot salvar. Tota adhesió incondicional a règims absolutistes és una deserció.
No és pas l’escriptor que s’ha d’acostar als règims, sinó els règims que s'han de modificar d’acord amb aquells principis universals dels quals els escriptors lliures són els defensors permanents i, potser, els màrtirs sense recompensa.