Taula rodona d'Adrià, Guigon i Jaques sobre Picasso

Dins el 3r Congrés Internacional Picasso i Identitat, el dia 28 d'abril a les 9 del matí al Museu Picasso de Barcelona, al carrer Montcada, 15-23, tindrà lloc la taula rodona: La paella de Picasso, que serà una conversa a tres veus entre Ferran Adrià, Emmanuel Guigon i Jèssica Jaques, que tindrà com a rerefons la consideració de la cuina (en tant que estança i activitat), el menjar (com a verb i substantiu), com a dispositius per al procés creatiu picassià. La conversa es desenvoluparà a partir de l’entrevista que Ferran Adrià maldà per fer a Pablo Picasso i que mai pogué arribar a realitzar. Segons Jaume Sabartés, Picasso pintava al taller i escrivia a la cuina. La cuina era més que un lloc: fou primordialment un medi ambient generatiu, quelcom semblant a una matriu extremadament fèrtil d’iconografies plàstiques i escrites. Això té molt a veure amb el seu exili voluntari, amb la tornada poètica a la llar mediterrània i amb la revolta política contra la invasió d’aquesta llar per les forces franquistes. Als escrits picassians, la paella (en tant que instrument de cuina) és allò que la paleta és als llenços de l’autor: ambdues són símbols de la identitat de Picasso i són llocs privilegiats de la seva comprensió de la creativitat en tant que metamorfosi, és a dir, com a procés de transformació de quelcom ja existent en quelcom que no existia i que arriba a ser. Ferran Adrià considera el procés creatiu de Pablo Picasso com el més apassionant dels esdevinguts entre els protagonistes de la història de l’art. La raó principal és la fascinació d’Adrià per la creativitat inesgotable i extrema. Algunes coincidències entre ambdós funcionen a mode d’afinitats electives per part del cuiner català: el seu origen mediterrani, l’obsessió pel treball, la voracitat en devorar procediments creatius admirats i en generar, tot engolint-los, quelcom diferent, la passió per la memòria prenyada de futur, una necessitat aclaparadora de reptes constants i titànics, la producció d’obres amb caràcter de manifestos, la poiesis de la hibridació, el continu processual entre sinestèsia i reflexió, la concurrència de revolució i estil, l’analogia entre el cubisme i la desconstrucció gastronòmica, la sincronia entre llibertat i compromís, l’estima per la cultura japonesa, el pas per Kassel, l’amor per Barcelona. Picasso revelà a Brassaï el seu anhel que la humanitat tingués l’audàcia de conèixer-se a si mateixa tot inquirint la creativitat. Adrià defensa que “per tornar a crear, s’ha de comprendre”. En les paelles d’ambdós es couen idees per al sapere aude requerit per la contemporaneïtat, i en elles saber i saborcelebren pròdigament entre fritures la seva etimologia comú. A la imatge, Ferràn Adrià.