Peripatos: començar la cultura per la teulada

Amb aquella alegria i cofoisme propis d’un pregó, als quatre vents, de bones notícies, anunciava per Twitter la consellera de Cultura, Maria Àngels Vilallonga, que s’havia obert l’aixeta i que es presentava una nova línia de subvencions per a cultura i veniu tots, beneficiaris i premsa, a la presentació que farem el dia 12 de setembre, allà al final de la Rambla! 

I allà érem tots –tots els que tenim Twitter– per escoltar atentament la bona nova que havia de venir per força d’Europa perquè aquí els pressupostos són encara aquells del 2017, prorrogats sistemàticament i no donen lloc a sorpreses. I va anunciar una injecció de 27 milions d’euros –que es traduïen miraculosament en un impacte de 54– que provenien de fons europeus Feder i es destinaven íntegrament a Cultura. I amb quin convenciment parlava de la necessitat de reivindicar la cultura –“Endavant amb la cultura! Més diners a cultura!”– i amb quin orgull relatava el seu esforç convertit en triomf per sobre d’altres conselleries de la Generalitat. 

De seguida vaig transformar aquells 27 (o 54) milions d’euros en una dolça pluja harmoniosa que s’escolava fèrtil per tots els racons de Catalunya, de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó. I mentre gaudia d’aquell paisatge idíl·lic de primavera cultural van començar a entrar distorsions en forma de condicions i requisits per a les ajudes. Soroll de disc rallat. Quatre llamps i un tro. I vaig mirar cap al cel que s’ennegria per veure com la pluja agafava densitat i concentració, talment com aquell metall líquid del Terminator, per situar-se, pesada, sobre les grans catedrals de la cultura del país. I queia, pesada, fosca i densa. Però no ho feia en forma de megaproducció d’òpera o de teatre o de gran festival de música ni d’exposició turistico-comercial; ni tan sols ho feia en forma de pel·lícula o de sèrie de televisió. La pluja pesada, fosca i densa queia en forma de totxo. 

Perquè tots aquests 27 (o 54) milions no plouran sobre el sector cultural encara que aquell vell i vil trilerisme de les partides pressupostàries ho posi tot al mateix sac de la cultura. No. Aquests diners ompliran butxaques i vanitats de Florentinos i Koplovitzs, d’allà i d’aquí (i potser també, amb una mica de sort, algun restaurador de bona voluntat en rascarà alguna engruna).

No sabem fer res més que començar-ho tot per la teulada. I no cal pas atribuir tot el mal a la consellera, que segur que ha lliurat intenses batalles contra els seus socis de govern perquè aquest Feder vagi a –diguem-ne– Cultura; la nostra Europa, que imposa les principals condicions, tampoc vol fer-ho millor. 

Destinar els diners al sector de la construcció deu ser fàcil de quantificar, d’analitzar i de controlar i s’evita així qualsevol polèmica –per Twitter i no– si la cultura esdevé incòmoda per a algun grupuscle avorrit i cridaner. 

Malauradament vivim encara en temps antics i els qui reparteixen volen perpetuar-ne els privilegis. Els fa por que els diners vagin a baix, a cada racó, poble i barri, a una cultura àmplia i oberta que ens faci a tots persones més curioses i més crítiques i que ens doni recursos i eines per afrontar la complexitat de la vida. 

No necessitem més ni millors edificis, necessitem més i millor farcit!

Collage: Elba.

Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 188 (novembre i desembre 2019 i gener 2020)