Els primers 5.475 dies del Centre d'Art Santa Mònica

Llicenciat en història de l’art per la Universitat de Barcelona, membre de l’Asso-ciació Catalana de Crítics d’Art i de la Internacional des del 1977, i director del Centre d’Art Santa Mònica entre els anys 1987 i 2002, Josep Miquel Garcia (Guipúscoa, 1957) també és crític i historiador, escriptor i comissari independent, i té més de quaranta volums publicats. Durant l’etapa com a primer director del Centre d’Art Santa Mònica va programar exposicions d’artistes com ara Pistoletto, Carles Pazos, Antoni Muntadas, Francesc Torres, el general Idea, Joseph Beuys, Chris Burden o Alfredo Jaar, entre d’altres. Va impulsar la primavera fotogràfica i la primavera del disseny. En aquests anys també va ser patró fundador del Museu d’Art Contemporani de Barcelona i de la Fundació Tàpies i membre de la Fundació Dalí. Des del 2002 dirigeix la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell.

Al llibre Els primers 5.475 dies del Centre d’Art Santa Mònica, publicat enguany per Ònix Editor i il·lustrat amb un centenar de fotografies i retalls de diari que evoquen moments importants del període tractat, Josep Miquel Garcia explica la seva experiència com a director d’aquest espai cultural situat al número 7 de la Rambla de Barcelona. El propòsit inicial del projecte era “fer un espai d’exposicions temporals d’art contemporani. No hi havia a Espanya exemples d’aquesta mena”. De fet, les primeres exposicions, com es veu en aquest llibre, ja van apuntar la necessitat d’establir vincles amb les noves institucions artístiques espanyoles. La mostra de Ferran Garcia Sevilla es va vincular amb Carmen Giménez, primera directora del Reina Sofia, i la d’artistes valencians, amb Tomàs Llorens, primer director de l’IVAM, si bé va ser inaugurada sota la responsabilitat de Carme Alborch.

Garcia explica que les exposicions anaven sempre ben documentades amb catàlegs, en què prioritzava molt el disseny, sempre sota el guiatge de grans dissenyadors, com ara Toni Miserachs, Jordi Ortiz, Salvador Saura i Ramon Torrente, Mar Lissón, Ricard Badia, América Sánchez... Tots els autors dels textos, amb el temps, han estat persones bàsiques per teoritzar sobre la postmodernitat, com ara Kewin Power, Bartomeu Marí, José Luis Brea, Dan Cameron, Jean-Christophe Ammann, Iwona Blazwick, Hal Foster, Hans-Ulrich Öbrist o Isabelle Graw, entre d’altres. Des dels inicis, l’equip del Centre d’Art Santa Mònica va ser clau per tirar endavant el projecte. Eren persones formades com a historiadores de l’art i amb experiència en comissariats i crítica d’art. No és gratuït que el llibre acabi amb una llista de totes les exposicions que van tenir lloc al Centre d’Art Santa Mònica entre els anys 1988 i 2002. Tampoc no ho és que el llibre contingui textos de plomes tan significatives per a l’art català com les de Xavier Bru de Sala, Vicenç Villatoro, Fina Duran, Conxita Oliver, Vicenç Altaió o Pilar Parcerisas. 

A la imatge, Català Roca en el moment de fotografiar, l’any 1992, els artistes catalans de l’exposició Constants de l’art català al Centre d’Art Santa Mònica. Foto Martín García.

Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 188 (novembre i desembre 2019 i gener 2020).