FD_Online_BONART_1280X150

Exposicions

Marta Fernández Calvo escenifica la realitat a Espacio Valverde

Marta Fernández Calvo escenifica la realitat a Espacio Valverde
bonart madrid - 01/05/17
Espacio Valverde, Valverde 30 de Madrid presenta a partir del 4 de maig Fins que el poble les canta, les cobles, cobles no són de Marta Fernández Calvo. El treball de Marta Fernández Calvo està fet de la mateixa substància que la vida: situacions, circumstàncies, la vivència personal i un sincer afany de compartir. Té una mirada lleugera, però d'una lleugeresa estudiada, que s'obté gràcies a la claredat d'idees i neix de la decisió d'expressar plenament el present, amb consciència del temps, el lloc i la condició en què es viu; incloent les contradiccions: les dificultats no es poden esquivar. Amb motiu de l'exposició Fins que el poble les canta, les cobles, cobles no són, Fernández Calvo part d'una lectura de l'espai de la galeria, interior i exterior, i introdueix en ell el seu propi sentir i la seva pròpia quotidianitat; una quotidianitat en la qual la seva activitat d'artista es creua amb les seves necessitats corrents, convertint-se així en metàfora d'una condició contemporània més àmplia. El dia de la inauguració l'espai interior serà un camp d'acció, i una ràfega d'energia el inundarà. A les obres exposades es sumen dues actuacions que es difondran pels balcons de la galeria que donen al pati de la casa; una especialitat expandida fora dels límits de les parets, com per assenyalar la necessitat de tenir sempre present que l'art i la vida estan entrellaçats, una idea que constitueix el nucli fundador del seu pensament. La primera actuació sorgeix del desig de celebrar la vida, i la pròpia exposició. En ella s'aprecia el vincle de l'artista amb el seu lloc d'origen; en efecte, la performance consisteix en el cant d'una jota, entonada per Paqui Terroba, una cantant que acudirà a Madrid convidada per l'artista des de la Rioja, d'on ambdues són originàries. La jota representa un patrimoni cultural que Fernández Calvo sent com una cosa profundament seu, lligat a les seves circumstàncies biogràfiques, a "aquests anys en què l'individu aprèn a viure i a celebrar". Cantada al balcó obert a l'exterior, la jota és un enunciat fort i implica un punt de vista elevat, una posició i una postura, un equilibri amb l'ambient: una estabilitat que és el fruit de la vida individual. La segona actuació consisteix en lliurar un "arc" a un violoncel·lista, que el farà servir per tocar una peça improvisada al moment. El "arc", en realitat, és un llistó tret del brancal d'una de les finestres del balcó i refregat contra les parets exteriors de la galeria per erosionar ... L'obertura que deixa el llistó es podrà tapar, el llistó tornarà al seu lloc , però només després d'haver-ho transfigurat en una cosa preciosa i haver mostrat unes possibilitats insospitades, com la de crear sons. Amb les dues performances l'atenció es dirigirà cap a fora i un aire nou entrarà a la galeria per les finestres obertes. Quan hagin acabat aquestes actuacions, en els llocs on van tenir lloc quedaran rastres: la cadira del músic al centre de la sala, volta cap a la finestra, passa a ser un punt estratègic per seure a mirar; una estoreta indica el lloc on la cantant s'ha tret el cap per entonar la jota. Al final de l'exposició hi ha unes estovalles blanc de paper en les vores del l'artista ha fet un gravat amb matriu perduda, a manera de sanefa, i sobre el qual ha convidat a una xef a fer la seva feina. Una operació mínima que introdueix en un món de poesia, no inconscient, sinó buscat; símbol de tots els actes improductius, potser inútils, encara que no per això menys necessaris, justament com l'art. Però l'obra també compte la dimensió històrica i econòmica actual, en què es malgasten moltes energies; les possibilitats mal aprofitades. Elevada a obra també, gràcies a la verticalitat i la relació activa amb la idea de marc. Amb aquesta exposició l'artista fa una aposta atrevida, sostraient a la simulació i la ficció, rebutjant els efectes especials, escenificant la realitat en si mateixa. D'aquí la lleugeresa, la poesia, la ironia amb què Marta Fernández Calvo, a l'articular aquesta exposició -que és un autoretrat, però també el retrat d'una generació-, clama la seva invocació per un món vivible, en el qual la lleugeresa, la plenitud i la consciència puguin coexistir. A la imatge, intervenció de Marta Fernández Calvo a Espacio Valverde.
thumbnail_Centre Pere Planas nou 202140_MNACTEC_Banner-180x180

Et poden
Interessar
...

Bonart_banner-1280x150_FONS-AVUI-90