Les dones de l'antic Egipte vindiquen el seu lloc gràcies a l'exposició del Museu Egipci

Les petjades que ens guien pel fascinant i, alhora, misteriós camí que porta a l’antic Egipte s’han anat diluint amb el pas del temps sota la sorra del desert. Aquest recorregut encara esdevé més complicat quan es tracta de recopilar dades que expliquin com era la vida de les dones a les riberes del Nil. Tot i ser més aviat escasses les informacions compilades en treballs egiptològics que han anat apareixent dins els estudis de gènere dels darrers anys, els testimonis que han perdurat fins a l’actualitat ens demostren, com ja Heròdot –el pare de la Història– s’encarregà de fer notar a mitjan segle V aC, que el rol home/dona tendia a ser força equilibrat dins la societat faraònica. És cert que abocar, comparar o reflectir en societats pretèrites les idees que avui dia, en ple segle XXI, tenim interioritzades en el nostre món occidental és un exercici que desperta tantes temptacions com perills. Però, si per un moment deixem a banda el presentisme o l’anacronisme històric, i ens deixem endur per la seducció de fer-ho, resulta que ens trobem amb una dona egípcia distingida per tenir un fort caràcter independent. Així, prendre la iniciativa en temes sexuals, tenir propietats, decidir lliurement qui es volia com a parella, o bé acabar essent la clau de volta a l’hora de prendre decisions en temes polítics (fins assolir, en alguns casos, el rang de dona faraó), són qüestions en què elles hi tenien molt a dir a l’antic Egipte. I és que, a l’antic Egipte, la dona no hi tenia gairebé cap ofici vetat. Elles, com els seus homònims masculins, podien ser sacerdotesses, músiques, artesanes, agricultores o, fins i tot, metgesses (nombrosos testimonis certifiquen l’existència de dones especialistes en medicina femenina i, segurament també, en medicina general). Sense oblidar Naunakhte, una dona que visqué en una casa de la seva propietat a l’antiga Deir el Medina, és a dir, el poblat de constructors de les tombes de la Vall dels Reis; a l’hora de fer testament (que s’ha conservat en un papir de la dinastia XX), Naunakhte va deixar escrit: “Quant a mi, sóc una dona lliure de la terra del faraó”. L’actual exposició del Museu Egipci de Barcelona, Dones i homes de l’antic Egipte (visitable fins maig de 2020), recull diversos exemples en què les dones ocupaven un espai per se dins la vida pública i privada. Hi podem veure des de portadores d’ofrenes o serventes, fins a dones amb cert renom, cas de Meritites, una sacerdotessa lliurada en cos i ànima al culte de Quèops (dinastia IV), ja que la remembrança d’aquest gran faraó i constructor de la Gran Piràmide es va perllongar durant dos-cents anys després de morir.

Per entendre el nivell d’autonomia de les dones egípcies tan sols cal observar els drets que posseïen. Una dona decidia lliurement si es volia casar, amb qui i per quant temps (i si la cosa no anava bé, per alguna cosa servia el divorci a l’antic Egipte!). La maternitat, per la seva banda, es podia planificar; per aquest motiu, l’ús de anticonceptius estava molt estès, tal com es reconeix en diversos papirs mèdics que s’han conservat.

Vora el Nil, les relacions entre homes i dones no es teixien des d’una òptica desigual. No calia que les dones esperessin a que un home els hi proposés una cita. Elles podien prendre la iniciativa en temes amorosos i també sexuals. Segons explica un dels relats del Papir Westcar, si a l’home en qüestió no li venia de gust, aleshores ella li proposava “passar una bona estona junts”, i seguidament li regalava un “bonic vestit” (és a dir, seria l’equivalent actual de convidar a sopar...). A més, cal dir que la roba, confeccionada sovint en tallers gestionats per dones, era un bon estímul pels presumits egipcis. Tanmateix, el paper de la dona fou clau en temes polítics, cas de les Divines Adoratrius que arribaren a aglutinar un alt poder i que inclús disposaren d’una Cort pròpia en l’etapa coneguda com a Baixa Època (715-332 aC).

I, culminant el nostre suggestiu (i perillós) exercici, no podem concloure sense posar damunt la taula quelcom que, després de tot el que hem explicat, sembla obvi: podríem dir que la dona egípcia tingué els mateixos drets que l’home? Probablement sí. Clar que no podem obviar una dada gens anecdòtica: a l’antic Egipte va haver-hi dones faraó, però més a aviat són una excepció (només mitja dotzena en tres mil anys d’història). I és que, bona part de les grans i cèlebres dones que coneixem avui dia foren esposes de faraó. Malgrat tot, del que no hi ha dubte és d’una cosa: si bé Tiyi, Nefertiti o Nefertari varen ocupar, en principi, el graó immediatament per sota dels seus poderosos i il·lustres marits, elles també van saber utilitzar prou bé les armes de dona que tenien al seu abast!

Ara bé, tot i que les dones egípcies gaudiren de certa independència a nivell particular, també hem de tenir en compte ―segons ens informen els textos literaris― que la figura de la dona no tenia socialment una connotació massa positiva. Ras i curt: la seva missió a la vida era casar-se i ser mare. La dona jove era vista com un perill als anomenats textos sapiencials, ja que podien posar en perill la pau d’una casa. En canvi, les vídues eren uns membres febles de la societat que calia protegir davant l’abús. En definitiva, s’esperava que les dones seguissin les normes establertes i es considerava que la seva feina principal es centrava al context de la llar i a tenir cura de la família. Clar que això no treu que, fent ús de les armes femenines que ara dèiem, algunes trobessin el seu lloc fora de casa i, fins i tot, aconseguissin engrandir els seus horitzons socials.