Les reveladors fotografies de Maria Primo a la galeria Fúcares Almagro

La galeria Fúcares Almagro, c/ Sant Francesc 3 d'Almagro presenta del 6 de maig fins el 8 de juliol 2017 Una revelació solar de Maria Primo. "Observant l'obra fotogràfica de Maria Primo -i aquesta "contemplació" exigeix ser dinàmica, és a dir: intel·lectualment productiva- em porta a pensar que en la pràctica fotogràfica, potser amb un donar-se més poderós o artísticament violent que en altres manifestacions creatives, que el context, rotundament, ho és tot. Almenys si estem disposats a acceptar que una part considerable de la producció simbòlica contemporània s'apropia, amb decisió, amb urpes i interès, del que jo definiria com "somni contextualitzat". I amb això ens referim al territori (espai de complexa i estranya mobilitat, que ni tan sols l'estatisme de la fotografia aconsegueix fixar) on l'artista -o potser seria més correcte dir: el productor de sentit-, situa l'acció paradigmàtica on es porta a terme les mil vegades assajada, mil vegades repetida, eterna redefinició del concepte de representació. Per descomptat, no hi ha context algun si amb anterioritat no ens hem posicionat pel que fa al grau de filiació (o compromís) d'aquest mateix context pel que fa a la realitat de la qual, en bona llei, usufructúa el dret a la representació mateixa de l'acte creatiu; o fins i tot, expressat d'una altra manera, a la qualitat política de tota representació quan aquesta s'inscriu en el marc de qualsevol acció amb voluntat comunicacional. Sabem perfectament que cap representació és innocent, blanca. No podia ser menys, tractant-se d'un llenguatge que aspira a redimensionar les estructures de coneixement en un context determinat. I sí, estem convençuts d'això, aquest context és essencial, però correspon a l'artista saber allunyar-(en el sentit teatral que ens ensenya panyar Bertolt Brecht) d'aquesta realitat donada per a si poder elevar-se gràcies a la mateixa condició artística que el creador detenta. La bona selecció de fotografies de Maria Primo que ara veiem exposades (context territorial) van ser realitzades en un lloc ventós del sud d'Espanya -no cal que fem del que no som, de geògrafs i topògrafs, i amb això l'obligatorietat d'informar del nom i emplaçament exactes d'aquest "paradís habitat" tal com el defineix l'artista-, i així, en no saber nom i justa localització, podem parlar d'aquest territori com d'una abstracció reconeixible, com d'una ficció, fins i tot, profundament real . Perquè l'obra de la nostra artista és un exercici pràctic (és a dir, fotogràfic) tant com teòric (és a dir, intel·lectualment especulatiu) no tant sobre la realitat com el que gira al voltant de dispositius que contemplen El Real des d'una pluralitat d'intencions i compromisos. Debem al teòric nord-americà Hal Foster l'haver estat dels primers, si no el primer directament, en haver plantejat la complexitat ontològica de la representació sota el signe del "retorn d'allò real", si bé molt centrada aquesta preocupació (potser excessivament) a la realitat que encobreix i protegeix la representació del cos, i amb això l'anàlisi del locus moral, o l'estatut jurídic d'aquesta moral transfigurada en estètica, que tota representació incorpora en el seu, diríem, destinació il·lusori, o si es prefereix, si horitzó de irrepetibilitat, que en propietat és el que defensen aquestes fotografies: cada imatge que contemplem és el gest irrepetible d'una naturalesa tan bella com despietada, tan brutal com indiferent. Ara bé, ineludiblement i arriba un moment que l'obra interroga al seu propi creador en termes de si era això el que pretenia dir, si ha aconseguit conquerir estèticament aquest "poder-dir" que tant anhelava, i que és, recordem, pedra angular en la filosofia de Michel Foucault. Les fotografies, les preses, de Maria Primo són bellíssimes reflexions al voltant d'aquest "poder-dir", que per a una millor comprensió el enllaçarem amb una pregunta que el mateix Foster es fa en el mateix assaig a què pertany la cita anterior i fins ara no revelat: La Tornada del Real, Editorial Akal. Doncs bé, és aquí on el teòric nord-americà es pregunta: "¿Suposa això encarar la realitat des d'un compromís amb el social o, per contra, acceptar el qüestionament dels límits interns del poder-dir?". De nou tornem a contemplar les fotografies de Maria i preguntar-nos: Què éssers humans contemplen també aquests mateixos paisatges en un "fora de camp" inquietant i qüestionador? Què meva rades furtives procedents de l'altre costat de l'Estret s'amaguen en aquestes solituds? Com unir, llavors, el "estètic" amb el "social", tal com intel·ligentment es pregunta Hal Foster, o bé decidir-nos per assumir els límits interns i externs d'aquest "poder-dir" foucaltiào? Es podria "criticar" l'anàlisi de Foster que es pren molt seriosament la realitat de l'art, sense voler contemplar, es diria, la mistificació d'aquesta mateixa realitat, fins i tot atorgant a aquest engany, o aquesta ficció, la qualitat especulativa de tota representació simbòlica. Doncs precisament aquesta és una de les qualitats més destacades en aquest treball últim de Maria Prieto: el no confondre realitat amb la fotografia d'aquesta realitat, a no manipular la mirada aliena, la de l'espectador, amb un excés de "conflicte social" en els continus drames humans que succeeixen en les aigües i platges de l'Estret, en no barrejar, en definitiva, el clic d'una mirada creadora (la de l'artista) amb la qualitat moral d'aquesta mirada (i que correspon a l'ésser huma no que també és l'artista). Aquestes fotografies són l'intel·ligent destil·lat de moltes realitats -socials, geogràfiques, afectives, educacionals, biogràfiques ... -, per finalment ser presentades amb la matèria puríssima del més noble i artístic dels simulacres: el que veiem únicament és real com estilització artística d'una mirada profundament creativa i no menys noble en l'exercici del seu quefer. A les fotografies de Maria Primo la realitat, qüestionadora de si mateixa, sempre troba un erm on edificar el seu compromís amb el social des d'una honestedat creativa, i això ho podem observar en aquest solar abandonat, en aquesta platja solitària i misteriosa, en aquest camí esborrat i escanyat per una allau procedent del desert, en aquesta duna de sorres movedisses, en aquest humil paper enmig d'un oceà de terra, en aquesta platja misteriosa abrasada pel sol ... a les fotografies de la nostra artista la realitat, igual que la natura, hi -més ben dit: és contemplada- en tant que producció del que és visible, que en definitiva suposa sempre assumir una invisibilitat que no és més que el règim ètic de la paraula. Amb altres paraules: dir únicament, per mitjà d'aquestes fotografies intel·ligents i belles, el que la honestedat i ètica creatives permeten dir." (Luis Francisco Pérez. Madrid, primavera del 2017) A la imatge, "S / T", Maria Primo, 2017. Impressió de tintes pigmentades sobre paper Epson Enhanced matte de 192 grs. Edició de 10.