Presentació del llibre "Una veu de l'exili" al Museu Memorial de l'Exili-MUME

El dia 14 demarç a les 12 h. el Museu Memorial de l'Exili-MUME de La Jonquera presenta el llibre Una veu de l'exili: Les cartes dels mestre Josep Vilalta. Es tracta d'un recull les cartes Josep Vilalta escrites des de l'exili a França a la seva esposa, la mestra Maria Florensa, que també era a terres franceses: ell, en camps de concentració (St. Cebrià i Gurs) i camps de treball (Saint Médard-en-Jalles, Fourtou i Moux); i ella, primer en una residència a Lourdes amb altres refugiats i, més tard, a Pau. La presentació serà a càrrec de Salomó Marquès, editor, coordinador de la publicació i autor de l'estudi introductori, i de Maria Antònia Vilalta, filla de Josep Vilalta i Maria Florensa. El fons epistolar del matrimoni Vilalta-Florensa es conserva al MUME. Josep Vilalta Pont va néixer el 22 de setembre de 1904 a Les Oluges, a la comarca de la Segarra. Va estudiar el batxillerat a l’Institut de Lleida i la carrera de magisteri a l’Escola Normal de Lleida com alumne lliure. Va acabar els estudis el setembre de 1925 convalidant algunes assignatures i, posteriorment, ampliarà estudis aprofitant les propostes fetes durant la República. Va ser mestre cursillista de 1931. Va treballar de mestre a diferents escoles: Tàrrega (Urgell), Tarroja (Segarra), Seu d’Urgell (Alt Urgell), Torreserona (Segrià) i, ja durant els anys de guerra, a les Escoles del Patronat, a Barcelona, i a Cervera (Segarra). Des del punt de vista pedagògic va ser membre de la Cooperativa de la Tècnica Freinet. Aquest moviment, que fomentava un aprenentatge mitjançant l’observació i l’experimentació i l’esperit crític, va arrelar profundament entre el magisteri públic de les terres de Lleida. A més de ser director d’escola va tenir altres càrrecs de responsabilitat en el magisteri: Delegat Territorial de 1r Ensenyament de la 9ª Regió, de les comarques del nord de Lleida. Va militar al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i al sindicat de la FETE (Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza) adscrit a la UGT (Unión General de Trabajadores). Va ser secretari d’aquest sindicat a les comarques de Lleida. El 5 de juny de 1937 es va casar, a Lleida, amb Maria Florensa Tudela, filla de Vilanova de Bellpuig (Pla d’Urgell, Lleida) i nascuda el 1911, que també era mestra. Havia estudiat a la Normal de Lleida entre 1930 i 1934. Va exercir de mestra a l’escola de Serradell (Pallars Jussà). També era membre de la FETE. Com tants d’altres mestres republicans anirà a l’exili a causa de la victòria del rebels aixecats contra el govern de la República. Passarà a França el 7 de febrer de 1939 per La Jonquera i El Portús. Mentre la seva esposa va estar refugiada a Pau (Pirineus Atlàntics) ell va fer un periple per diferents camps de concentració, com Sant Cebrià (Rosselló) i Gurs (Pirineus Atlàntics)  i  a les Companyies de Treballadors Estrangers,  a Sant Médard en Jalles (Gironda). L’itinerari cap a l’exili el coneixem gràcies al dietari que va escriure dels anys 1939-1941. El 7 de juny de 1940 fou traslladat al camp d’Argelers (Rosselló) de camí cap al camp de Bram (Aude) on farà classes a l’escola del camp. El primer d’agost deixarà el camp i el traslladen a treballar al bosc de la muntanya d'Alaric, precisament a l'Ermita de Fourtou, prop de Moux, un poble del Departament de l’Aude. Al llarg de tot aquest periple no deixarà d’escriure a la seva esposa que estava, al principi, en una residència de dones refugiades a Lourdes (Alts Pirineus) i, després, a Pau, a casa d'una mestra francesa. A les cartes no només li explica qüestions personals, sinó també l’ambient dels camps, del treball, de les informacions que arriben per anar cap a Mèxic o d’altres països, les ajudes que tenen dels sectors del magisteri renovador francès així com d’entitats internacionals com els quàquers, les informacions sobre la situació dels familiars que són a Catalunya, etc. Aquestes cartes que guardava la Maria Florensa són un testimoni excepcional, de primera mà, que permeten veure les penalitats i les tensions de tot tipus que varen patir els refugiats republicans. Establert a Narbona el matrimoni Vilalta Florensa, Josep va treballar de professor assistent d’espanyol a l’institut Victor Hugo. Com molts dels republicans exiliats va participar en els actes contra la dictadura franquista i, també, en festes i commemoracions catalanes com l’homenatge i festival de Pau Casals a Prada, homenatges a Pompeu Fabra, etc. Va ser soci i membre actiu del Casal de Catalunya de Narbona i en va arribar a ser el secretari. Des de l’inici de l’exili va mantenir correspondència amb companys mestres i amb les germanes mestres i pedagogues Pepita i Elisa Uriz, dues importants activistes comunistes, mentre eren a França i també quan varen marxar a d’altres països (Alemanya, Mèxic, etc.). Encara que el seu exili va ser únicament francès, a diferència d’altres companys que des de França marxaren a d’altres països, hi ha constància documental que al llarg de la primera dècada dels quaranta es va interessar per anar a Mèxic i Veneçuela. De fet, el 24 de febrer de 1941 el consolat mexicà a França li va enviar l’acceptació per emigrar a Mèxic. A partir de 1980 va patir la malaltia d’Alzheimer. Va morir a Narbona el 27 de gener de 1987. La seva esposa, Maria Florensa, el sobreviurà fins a l’agost de 2007.