El Maca (Museu d'Art Contemporani d'Alacant), Plaça Sta. Maria, 3 d'Alacant, presenta Tot paisatge és ficció 3 d'Ángeles Marco, la trentena exposició temporal, que es podrà veure fins al 25 de juny.
Ángeles Marco és una de les principals figures responsables de la renovació del panorama de l'escultura espanyola des dels anys 80; pertànyer a aquesta generació que va transformar la plàstica escultòrica i que es va denominar Nova Escultura Espanyola al costat d'artistes com Juan Muñoz, Jaume Plensa, Susana Solano, Eva Lootz, Miquel Navarro, Cristina Iglesias, Txomin Badiola, Pello Irazu, Sergi Aguilar, etc ...
Doctora en Belles Arts des de 1987 per la Universitat Politècnica de València, va exercir la docència amb passió des de 1989 a la Facultat de Belles Arts de València. El minimalisme, el constructivisme i l'art conceptual són algunes de les influències que es rastregen en les seves instal·lacions i escultures, agrupades en sèries que aborden diferents metàfores i sobre les quals l'artista torna una i altra vegada. Empra preferentment el ferro i ocasionalment, altres materials com el cautxú, la cera o el vidre. Els sentiments de solitud i angoixa donen alè a les seves peces i instal·lacions, proveïdes d'un particular sentit narratiu. El 1988 va obtenir el Premi Alfons Roig de la Diputació Provincial de València i el 2006 la Medalla de la Facultat de Belles Arts de Sant Carles.
"Construïm la realitat a través de ficcions i, així, vam construir també la nostra pròpia vulnerabilitat (...) El contingut és el buit i la foscor". Les sèries van ser l'autèntic eix vertebrador de la poètica i del programa escultòric d'Ángeles Marco, així com de les seves concrets processos d'articulació i gènesi de cadascuna de les peces, si versàtil relació amb el conjunt. Sèries mai acabades ni concloses.
La sèrie Salt al buit i El trànsit és una de les més representatives de l'artista valenciana i defineix el seu caràcter experimental. L'artista adopta tractaments i recursos de diferents tècniques, directament transvasades del món de l'enginyeria industrial al quefer escultòric. Dominava tècnicament l'ofici per dedicar-se a la investigació artística.
Salt al buit és la postura que Ángeles Marco adopta davant de la realitat. La seva angoixa és literalment una sensació d'infinita llibertat en l'espai. Els seus "salts al buit" són conseqüència d'aquest vertigen de la llibertat. L'angoixa és la presència continuada del no-res: la suor freda d'estar de peu a la vora d'una finestra, el joiós terror de la caiguda.
El trànsit és el segon tema recurrent de l'artista. El pas d'un lloc a un altre, d'un estadi a un altre. Són imatges de passadissos, ponts, escales, passatges, carrerons ... Però també el trànsit d'un estat químic a un altre o, fins i tot, el camuflatge que pretén fer invisible una presència. La transició com calfred, un moviment de foscor a foscor.
La instal·lació, de mesures variables, està composta per 14 trípodes de ferro, en sis dels quals pengen suspesos cinturons de seguretat recoberts de pols de grafit; en tres, pengen uns cons de cautxú subjectats per barres metàl·liques i 4 es disposen buits.
Es tracta d'una de les obres més hermètiques i de més rigor constructiu de l'artista valenciana en què subjau un rerefons narratiu. Busco, explica, "provocar sensacions d'inestabilitat, que cada objecte realitzat no mori amb la seva representació. No hi ha res estàtic, ni tan sols nosaltres mateixos. M'interessa que això tingui projecció en l'escultura, per això les sensacions que desitjo provocar no són tan escultòriques com humanes ".
Trípodes, cinturons de seguretat i pous sense fons assembla un bosc, un paisatge inundat de boira espessa i fosca en el qual és impossible transitar. Una realitat invisible i insondable. I en el bosc, un es sèrie de pous sense fons on resideix l'ànima en una profunda avenc d'aigua fosca i negra. Un exemple de paisatge conceptual, sense cap intenció de crear bellesa, en el deixant del minimal, una escultura allunyada del que acadèmic: d'un trípode metàl·lic, fred, penja un con negre de cautxú inclinat. El negre opac i les brillantors metàl·liques freds i brillants contrasten aquesta rigidesa geomètrica amb una geometria menys estricta, la del cucurutxo d'aparença més manual. Cal treure el cap per veure el fons. I no espantar-se.
A la imatge, Luis Boyer, President de la Fundació Caixa Mediterrani, Rosa Castells, Conservadora del MACA, Daniel Simón, regidor de Cultura i el vicepresident de la Fundació Caixa Mediterrani, Miguel Valor.