"Traspasseu-ho" d'Isidre Manils al Centre cultural La Mercè

El Centre cultural La Mercè de Girona presenta fins al 27 de maig Traspasseu-ho d'Isidre Manils. És impossible que aquesta enumeració no resulti, com a mínim, familiar: Antoni Tàpies, Albert Ràfols Casamada, Joan Hernández Pijuan i Josep Guinovart. Segons Valeriano Bozal –esteta de finor i abast excepcionals–, ells encarnarien les quatre línies més conegudes del que ha estat (i fins a cert punt és) la pintura catalana d’ençà de la dècada dels cinquanta del segle passat. Bozal, tanmateix, de seguida s’afanya a desfer una sèrie d’equívocs que tenen molt a veure amb la necessitat pràctica de simplificar els perfils individuals en benefici d’allò que, vulgarment, anomenem escola: a tots se’ls ha posat al sac de l’informalisme més convencional prenent com a base, només, un grapat de característiques vagament compartides, com poden ser el conreu de l’expressivitat per sobre de l’esquematisme formal, el rebuig a la figuració o la incorporació de materials i objectes a les seves obres. L’enumeració de Bozal, en qualsevol cas, ens interessa no tant pel que diu com pel que obvia: a banda d’aquesta branca genealògica centrada en la dimensió material de la pintura, hi ha una família alternativa que, a grans trets, es caracteritzaria per focalitzar els seus esforços en qüestions relacionades amb les imatges i les diverses maneres que té la pintura d’encarnar-les. Pensem en autors que poden anar des del valencià Manuel Boix, passant per l’extraordinari artista de Granollers Vicenç Viaplana fins a, per descomptat, Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948): allò que els emparenta, com dèiem, és la negociació de les imatges realitzada mitjançant la pintura entesa, en darrera instància, com l’únic mitjà capaç de portar a terme aquesta operació (ressonen amb força les paraules de Lyotard: “Allò que ocupa la pintura són les regles de la formació de les seves imatges, de la mateixa manera que la filosofia s’ocupa de la formació de les frases filosòfiques.”). Per entendre’ns: mentre que pels artistes matèrics del primer grup la realitat de la pintura és quelcom innegociable que pot ser utilitzat com a punt de partida per a investigacions creatives de naturaleses ben diverses, els autors del segon grup (encapçalat per Manils) accepten com a inevitable l’ésser espectral de l’univers amb el qual breguen. Ho explica Giorgio Agamben a propòsit de l’atles impossible imaginat per Warburg: “Les imatges de què està feta la nostra memòria tendeixen, de manera incessant, en el curs de la seva transmissió històrica, a quedar fixades en espectres, i es tracta precisament de restituir-les per a la vida.” D’això es tracta: quan Manils afirma que deu més a Hitchcock que a Picasso, el que en realitat fa –de manera més o menys conscient– és recuperar una dimensió temporal que, per molts autors, és exclusiva de la pintura (Rilke: “Si el pintor és l’únic que pot expressar la veritat és perquè no pinta un estadi del moviment, sinó el moviment mateix. És l’únic fidel a la realitat, ja que, en la realitat, el temps mai s’atura.”). Al centre cultural La Mercè de Girona, i gràcies al programa Itiner’Art de la Fundació Vila Casas (coordinat modèlicament per Natàlia Chocarro), Manils regala a l’espectador un tast exquisit de la seva obsessió per pintar les imatges per “restituir-les per a la vida”.