"Diumenge" d'Oriol Vilanova a la Fundació Tàpies

La Fundació Antoni Tàpies de Barcelona presenta fins al 28 de maig "Diumenge" d'Oriol Vilanova. Perquè l’actitud d’un col·leccionista cap a les seves possessions es deriva d’un sentiment de responsabilitat de l’amo cap a la seva propietat. Aquesta és, en el més alt sentit, l’actitud d’un hereu, el tret més distintiu d’una col·lecció sempre en serà la transmissibilitat. Walter Benjamin, Desembalant la meva biblioteca Howard Eiland explica en la seva biografia sobre Walter Benjamin l’atracció que els objectes –principalment els llibres– exercien en ell, potser, en certa manera, perquè el tarannà d’home errant que era trobà en el gest compilador una forma d’arrelar-se al món. A Desembalant la meva biblioteca, el gest del col·leccionista passa a ser un gest del pensament que mostra la dialèctica entre el caos de la memòria i l’ordre de la col·lecció, i una metàfora de la relació entre present i passat. Interessat pels mecanismes polítics de construcció de la història i de la mirada, Oriol Vilanova (Manresa, 1980) presenta a la Fundació Tàpies la instal·lació Diumenge. Durant 15 anys, diumenge rere diumenge, l’artista furga en els mercats de vell –el Mercat de Sant Antoni, els Encants de les Glòries, el Rastro de Madrid, el Mercat de les Puces de Praga o el Place du Jeu de Balle de Brussel·les, on viu des de fa quatre anys– a la recerca de targetes postals que en un altre temps il·luminaren l’afany d’un viatge. En col·leccionar, allò decisiu i determinant és que l’objecte s’alliberi de totes les seves funcions originals per crear-ne de noves; el col·leccionista integra les obres reunides en un nou sistema històric per escriure un relat propi. Compartides o preservades a l’espai més íntim, les postals contenien, també, la càrrega emocional del seu emissor, el gest del qual esdevenia transmissor de la memòria de l’experiència viscuda. Amb l’era tecnològica i el turisme de masses, amb els diferents dispositius que enregistren de manera compulsiva allò que els nostres ulls veuen però no miren, sembla del tot encertat pensar en la preservació d’aquest material tan anhelat en un altre temps. Avui, la col·lecció de postals d’Oriol Vilanova atresora gairebé 34.000 exemplars, que, distribuïts en un centenar de seccions, en permeten la classificació. Atesa la formació de l’artista, els motius arquitectònics són els més freqüents, tot i que els zoològics, les carreteres, les taronges o les banderes suïsses estan extensament representades. Disposades de manera vertical i ocupant literalment els murs dels dos nivells expositius, les postals formen una cartografia visual que troba en la seva pròpia germinació el seu quefer artístic. Amb aquesta col·lecció, Oriol Vilanova s’enfronta a una promesa d’acumulació eterna de la qual esdevé presoner; la instal·lació Para ser preciso –instal·lada en el nivell 2– reprodueix en un espai reduït el mateix nombre de postals de Diumenge, potser allò que ens vol dir l’artista és que en tota voluntat compiladora –independentment de l’origen de la seva naturalesa–, hi ha una actitud de permanència, un lloc on la contemplació dels objectes ens permeti atansar-nos al món. A la imatge, To be precise. Oriol Vilanova. Fundació Antoni Tàpies.