"Recorreguts" de Margarita Andreu al Tecla Sala

El Centre d’Art Tecla Sala de l'Hospitalet de Llobregat exposa fins al 28 de maig Recorreguts de Margarita Andreu.  A principis dels noranta, a Barcelona es va produir una reacció artística contundent contra l’eufòria formalista dels anys vuitanta. No es tractava tant d’una moció contra el fet pictòric, sinó contra l’embafament sensual d’una realitat artística saturada de barroquisme, especulació i mercat. Davant d’aquell context, molts artistes s’inclinaren per la revisió de la via duchampiana de l’art –sofisticada i iconoclasta–, però d’altres insistiren en la defensa de la causa pictòrica, encara que d’una manera més reflexiva i reposada; seguidora del camí obert per artistes com ara Joaquim Chancho o Albert Ràfols Casamada, en la reflexió pictòrica des dels seus elements més primordials: el color, la línia, la llum, el traç, l’estructura. Margarita Andreu ens apareix com una de les artistes emergents d’aquell moment més sensibles i representatives; potser una de les més desconegudes de la seva generació, però amb una trajectòria d’una gran coherència i rigor, que reivindica avui el Centre d’Art Tecla Sala amb motiu del traspàs de l’artista, el passat 2014, a l’edat de 61 anys. Després d’iniciar-se pictòricament en séries com ara Kraft (1984) o Laberints (1985), a principis dels noranta Margarita Andreu decideix obrir el seu art a noves disciplines com per exemple la fotografia, el vídeo o la instal·lació. En cap cas com un fet modal, sinó com a via d’exploració dels seus interessos profunds cap al cromatisme i l’estudi pictòric estructural. Filma edificis, fotografia obres urbanes i genera un material que després incorpora al seu treball de taller o a les seves sòbries instal·lacions cromàtiques sobre vidre, les quals exposa en diferents espais de referència a la ciutat, com ara la Sala Montcada (Laberint de vermells, 1986), la galeria Àngels de la Motta (Contenidors, 1992) o el Metrònom (Localitzacions, 2000). En aquell temps, el seu treball també mereix l’elogi de crítics de la categoria de Montse Badia, Valentín Roma o Gloria Moure. Malgrat que en els darrers quinze anys la seva obra a penes ha merescut l’interès de les institucions –a excepció de la Fundació Vila Casas, el 2005–, l’artista va compensar la seva invisibilitat a través de reconegudes intervencions a l’espai públic. De fet, estem davant l’obra d’una artista ben present a les nostres retines. Una sensació d’ordre i serenitat ens rep en entrar i sortir de Barcelona pel túnel occidental de la Gran Via. Una façana escalada de colors vibrants, ara càlids, ara freds, ben travats verticalment, que impregnen subliminalment la mirada del conductor apressat de l’autovia. Una sensació que també ens acompanya davant la sòlida presència de l’escultura Encaix, a la sortida del Coliseum. En més d’una ocasió els vianants ens hem trobat, badant, atrapats dins de l’estructura d’acer a la Gran Via, mirant com s’alcen les filades que simulen les trajectòries verticals de les bombes caigudes a la ciutat durant la Guerra Civil espanyola. El llegat d’una artista oblidada que demostrà, a través del seu trànsit artístic, que la sensibilitat, sotmesa al rigor i la reflexió pertinents, pot trobar la seva via d’encaix dins la nostra ideàtica postmodernitat. A la imatge, obra de Margarita Andreu (Foto Guillem F-H).