"ACTE 37: Marc Larré" o una reivindicació del fang a la Fundació Suñol

El nivell Zero de la Fundació Suñol acull, del 24 de maig al 23 de juny, l’exposició ACTE 37: Marc Larré. De aquellas fotos estos barros. El projecte més recent de Marc Larré (Barcelona, 1978) al voltant del fenomen fotogràfic indaga en el límit entre la representació́ i les qualitats tangibles del suport. La intenció de l’artista és treballar amb diferents materials com si es tractessin de plaques sensibles on abocar la xarxa lèxica pròpia de l’ús i el consum de la fotografia. És una investigació que pren com a objecte d’estudi materials com ara el fang, el plàstic, el ferro, el ciment i el cartró. A la mostra del Nivell Zero, es presenten els resultats de l’estudi en relació al fang. A Marc Larré li interessa aquest material per la seva càrrega històrica i simbòlica, la seva mal·leabilitat, brutícia i vulgaritat i la vinculació amb l’artesania. El fang sempre ha existit, i es remunta a un temps anterior a la humanitat, ja que es troba a la naturalesa. Però també s’ha manifestat durant un temps pròpiament humà, en la cultura, i en un de post-humà, pel seu ús en les noves tecnologies –per exemple en la construcció de naus espacials per la seva tolerància a les elevades temperatures dels motors. El fang, a més, és el material dúctil per excel·lència i està fet de partícules provinents de l’erosió de la roca per la força del vent, la pluja i les temperatures. En paraules de l’artista: «En ell estan el glaciar i el volcà i l’aigua, però també les restes humanes, les pràctiques oblidades i les supersticions. Conjuga tal quantitat de camps semàntics que es podria arribar a dir que abasta la totalitat d’allò existent, o que el món es resumeix en una bola de fang». Marc Larré entén la fotografia més enllà de la funció documental o històrica, i eleva la materialitat de l’objecte. L’ACTE 37: Marc Larré. De aquellas fotos estos barros trenca, per tant, amb una jerarquia que respon a un cànon occidental en què el temps pertoca al subjecte i la interioritat, mentre que l’espai i l’exterioritat queden relegats. L’obra de l’artista es dedica, doncs, a invertir l’ordre de preferència i a exposar la materialitat de la imatge en primer pla, fet que li concedeix mostrar la fotografia com quelcom modelable, sensible i esculpible. Les peces, que s’exposen en un format que remet al llenguatge escultòric tradicional, es poden agrupar en quatre idees principals, que aborden la relació entre la fotografia i el fang des de diferents perspectives: la sincronia com a paradigma temporal que amenaça la representació; els motlles i negatius com a hibridació de camps semàntics propis de cada llenguatge; les dimensions pel que fa a imatges fotogràfiques que assumeixen el volum del fang i, al seu torn, el fang que s'aixafa per ser només superfície; i per últim, les múltiples exposicions com la suma dels temps d’exposició que funcionen com successives imprimacions sobre ambdós materials. Són aquests punts de partida els que ajuden a explicar una sèrie de plecs entre la fotografia i el fang, entre allò̀ temporal (la fotografia, la memòria) i allò espacial (el fang, el cos), una analogia traslladable a les característiques de la sala interior (la càrrega temporal de la fotografia) i el pati exterior (el seu suport material) del Nivell Zero de la Fundació Suñol.