Bellesa i destrucció del Renaixement venecià arriben al Thyssen

El Museu Thyssen-Bornemisza, Passeig del Prado, 8 de Madrid. presenta del 20 de juny al 24 de setembre de 2017 El Renaixement a Venècia. Triomf de la bellesa i destrucció de la pintura, una exposició dedicada a l'art venecià del segle XVI, el seu primer gran període d'esplendor, amb gairebé un centenar d'obres d'artistes com Tiziano, Tintoretto, Veronés, Jacopo Bassano, Giorgione o Lotto. Des de l'ús del clarobscur i el color com a fonaments de la representació de la figura i de l'espai, fins a una atenció a la naturalesa més directa que la que proposava la tradició clàssica, de concepció més idealista, la mostra pretén demostrar com els mitjans específics de la pintura veneciana van plantejar una idea de bellesa plenament renaixentista a peu pla, i de vegades fins i tot superior, al que es feia a Roma, Parma o Florència. Comissariada per Fernando Checa Cremades, catedràtic d'Història de l'Art de la Universitat Complutense, la mostra aborda la presentació d'aquest focus artístic, essencial per a la comprensió de la història de la pintura, des d'una meditada selecció de temes executats pels mestres que li van donar fama universal. Després de segles de mirar a Orient, fins i tot a la Xina (aquí hi ha els famosos viatges de Marco Polo), la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs el 1453, la derrota de la Serenissima Repubblica en Agnadello en 1509 contra les forces de Luis XII de França i el desplaçament de les rutes comercials després del descobriment d'Amèrica en 1492, van canviar la geografia política, econòmica i comercial d'Europa. Venècia corria el perill de quedar en una posició perifèrica. Va ser llavors, però, quan va començar un despertar artístic, especialment en pintura i arquitectura, que va col·locar a la ciutat en el centre del debat, primer italià i, des de finals del XVI i sobretot en el XVII, en el context europeu. Venècia va començar a crear la seva pròpia idea de bellesa i es va convertir en la principal alternativa als paradigmes estètics florentins i romans encapçalats per Rafael Sanzio i Miguel Angel Buonarrotti. Mentre el corrent clàssica o toscà-romana es caracteritzava per una major consideració cap a l'intel·lectual a través del dibuix (disegno), concebut prèviament en la ment (idea), els artistes de l'escola veneciana eren superiors en el maneig del color i dels valors visuals i sensuals de la pintura. Com va succeir en altres parts d'Itàlia, el moment classicista va durar poc. En les obres tardanes de Tiziano, Tintoretto, Veronés i Bassano, es pot apreciar com, en major o menor mesura i sempre amb solucions molt diverses, cada un d'aquests artistes va experimentar un viratge cap a un tipus de pinzellada "oberta", deixa anar, a sovint qualificada de pintura de taques o taques, que no només qüestionava els valors del disegno com una de les parts essencials de la pintura, sinó la pròpia idea de la bellesa renaixentista basada en la idealització de la realitat. No es tractava només d'un tema formal, aquesta tècnica servia per dotar d'una major expressivitat i vida a les figures i els paisatges, a la naturalesa, cosa típica del Barroc. D'aquí era fàcil passar a l'exaltació dels elements dramàtics de la imatge, tan freqüents en la pintura de les dècades dels seixanta i setanta de Jacopo Bassano, Tintoretto i sobretot Tiziano, com el Crist crucificat (h.1565), immillorable exemple de les qualitats dramàtiques de l'obra final del mestre, amb el qual es tanca l'exposició. A la imatge, "Júpiter i un nu", Veronés. © 2017 Museum of Fine Arts, Boston.