Torre dels Panorames: Trobar Rogelio Egusquiza

El santanderí Rogelio de Egusquiza (1845-1915) és un dels nostres pintors rars de Fi de Segle i sens dubte el primer wagnerià, creador a Madrid de la Societat Wagneriana Espanyola. La música de Wagner i l’art total de les seves òperes, amb poesia, pintura, música i cant, van ser una revolució esplèndida a tot Europa, fins i tot a França (amb la Revue wagnerienne) i això que francesos i alemanys van mantenir abans i després aferrissades disputes. En poc menys d’un segle, Alemanya va envair França tres cops, sempre inicialment triomfadora. Francesos i alemanys no s’han portat bé, però un artista gran com Wagner no és una pàtria, és molt més, un món... La família de Egusquiza pertanyia a la burgesia més il·lustrada i liberal de Santander, amb una mare (aviat morta) concertista d’arpa i de parcial origen francès. Potser per això el futur pintor va ser portat pel seu pare a París, on ja el 1860 estudia a l’Escola Imperial de Belles Arts. Encara que torna a Santander i a Madrid, el jove i elegant Rogelio el 1874 és a Roma, a l’Acadèmia Espanyola, on fa amistat amb els pintors Ricardo i Raimundo de Madrazo (cunyats de Fortuny pare) i ja pinta, amb clar mestratge, aquesta pintura tan vuitcentista, amb molts tocs impressionistes, de dames reposant en salons de ball, amb els seus escots i les seves roses, o retrats d’il·lustres. Però sense que desaparegui aquesta pintura tan d’època, és la trobada personal amb Wagner a Munic, el 1879, el que significarà un gir en la carrera d’Egusquiza, fins i tot quan torni a un Madrid, ple de fulgors germànics. Rogelio d’Egusquiza en pintura sobretot (però també en escultura i aiguaforts) es converteix, sens dubte, en el primer pintor espanyol de plena estètica wagneriana, unint-se a un corrent ric a tot Europa: Parsifal, Tristany i Isolda, L’anell del Nibelung, tot això té una bella cabuda en l’obra de Egusquiza, tot afegint-hi aiguaforts en el retrat de Schopenhauer, el seu pensador favorit, o retrats bells de Lluís II de Baviera, el rei excepcional protector de Wagner, o de figures hispàniques com ara Goya o Calderón de la Barca, curiosament molt de moda a Alemanya. Refinat, elegant, esteta, Egusquiza va distribuir en morir la seva obra entre el Museu del Prado i el Museu de Santander, a més de tot el que hi havia en col·leccions particulars. Del 1893 és el seu esplèndid bust de Wagner –hi ha una foto amb l’autor– i del 1906, el bell quadre, avui al Prado, Parsifal, d’un aire bonic i desolat. Més germànic que francès, el senyorial Rogelio de Egusquiza, resulta avui (dos anys després d’una mostra seva al Prado) un pintor de la cort simbolista en la seva veta musical, que cal recuperar o revisitar, perquè s’omple amb escreix un buit aparent, ja que no va existir mai: el wagnerià pintat. Va morir a Madrid. A la imatge, Rogelio Egusquiza. Parsifal. 1890.