Bloc del transeünt: Tots som col·leccionistes

Hi ha una frase que dita sense context o sense substrat acaba per no voler dir res: “Tots som artistes.” Unes vegades s’usa com a insult cap als mateixos artistes amb intencions perverses; unes altres, just al contrari; alguns artistes la diuen amb ironia perquè volen mantenir els seus presumptes privilegis davant la reivindicació de l’autoria d’altres agents del món de l’art: crítics, curadors, museògrafs, fins i tot restauradors.
Passejant pels estands d’Arco de la fira d’enguany pensava que hi ha una veritat, per mi, més apodíctica: tots som col·leccionistes. Jo no ho dic amb cap segona intenció ni per desprestigiar aquells que practiquen el noble gest de comprar obres d’art que els agraden. Perquè jo diria que els veritables col·leccionistes són aquests, els que compren art per plaer, per decorar les seves parets o pel simple desig de posseir una obra. Després, hi ha un altre tipus de persones que compren art com també compren terrenys, cases o altres mercaderies, per especular monetàriament amb l’art. Aquí, el col·leccionisme penso que hauria de prendre un altre nom, per salvaguardar els veritables col·leccionistes i no confondre la seva activitat amb l’estraperlo.
Tots som col·leccionistes, dic. Perquè totes les nostres cases, sense excepció que jo conegui, acumulen un seguit d’objectes que han estat col·leccionats per plaer, trobats o comprats. La diferència no la marca la qualitat del col·leccionista, sinó els gustos i els preus que la societat capitalista ha posat als nostres gustos; és a dir, el  poder adquisitiu i la possibilitat d’entrar o no en les lleis de l’oferta i la demanda.
Avui he repassat les parets, les lleixes i els armaris de casa meva. I he vist que soc un col·leccionista refinat. Igual que els que estigueu llegint aquest text: dibuixos i pintures, emmarcades o no (unes que m’han regalat i unes altres que he comprat), cartells de circ, postals, peces de ceràmica, papers de diari, pedres trobades pels camins, llibres i més llibres... Tot és art? I per què no? El material no el tinc diferenciat per categories estètiques ni disposat en funció del preu o de l’esforç que m’hauria pogut costar la seva obtenció. Aleshores, com organitzem el material visual i objectual que anem recopilant?
Aquí és on entra un altre registre de la qüestió: tots som col·leccionistes, però no tots som curadors. O sí? O ho som d’una manera que és difícil desxifrar: els criteris pels quals mostrem la nostra col·lecció en l’àmbit domèstic no són els mateixos que en un museu. A casa no estem constrenyits per les regles de l’imperi del cub blanc. En l’àmbit privat acumulem les nostres peces tal com les veiem en tants i tants quadres del passat que ens ensenyen les col·leccions d’art de la noblesa. Però les nostres col·leccions solen ser més democràtiques, tot hi té cabuda, a tot donem un sentit gens decoratiu o rutinari.

A la imatge, obra de Cornelis de Baelieur.