Lluís Ribas: quaranta anys d'activitat artística

Lluís Ribas: quaranta anys d’exposició en exposició és la mostra retrospectiva comissariada per Rosa Ferrer Auxán, que ha celebrat les quatre dècades de carrera de l’artista. Al voltant de l’exposició s’han programat actes i activitats; la presentació d’un retrat de Virginia Woolf que va tenir la presència de l’escriptora Marta Pessarrodona i, com a cloenda, una performance inspirada en les pintures de Ribas que va dur a terme el grup de cant i dansa dirigit per Laura Esteve. “Dona’m aquesta excavadora i creo alguna cosa”–declara Ribas tot just conèixer-lo–. Veient la seva trajectòria, no hi ha cap dubte. A 40 anys de carrera com a pintor (que l’han portat a exposar a Tòquio, Los Angeles, Rabat, Nova York, entre moltes altres ciutats), se sumen treballs com a fotògraf, escultor, il·lustrador o director de fotonovel·les. El 1995, obrí l’Espai Lluís Ribas, galeria d’art i centre on fins fa poc es duien a terme activitats culturals d’allò més diverses. Més recentment, ha engegat alguns projectes d’interiorisme, arquitectura i disseny amb un dels seus fills. I a tot això s’hi suma Art solidari, iniciativa filantròpica que té com a pal de paller la lluita per a l’extinció de la pòlio, malaltia que va afectar l’artista. Les obres més primerenques que vam trobar al Monestir de Sant Cugat, realitzades amb només deu anys, ja palesen un bon domini de la tècnica i albiren el que només podia ser un gran pintor. Com en els dibuixos d’infància de Picasso, no vam trobar cap rastre del gest infantil o del traç dubitatiu dels nens. Al costat, s’hi van veure algunes pintures de joventut que ja evidencien el seu interès (o potser millor dir obsessió) per la llum: els clarobscurs de Georges de la Tour, el tenebrisme de Zurbarán o la calidesa marroquina de Delacroix apareixen acompanyats d’un sol mediterrani que mai oblida. En èpoques més recents, trobem flaixos que repiquen sobre transparències: sobre plàstic, sobre el mar, sobre pedres humides i rius onejants... Amb la maduresa arriba també una pintura menys innocent. Al costat d’alguns divertimentos que confessa mers exercicis formals, apareixen dones embolcallades que estripen presons invisibles i dones crisàlide que trenquen sostres de vidre: sengles homenatges a la dona moderna i a la seva lluita constant. Ribas ha buscat, doncs, una pintura lluminosa. Per això el seu color és el blanc; físicament, síntesi de tots els colors; símbol de l’absolut i de la puresa. Comença amb la tela en blanc per acabar amb Els colors del blanc: llençols que acaricien cossos nus per transformar cada pintura en un misteri. Què s’amaga sota aquestes teles? A vegades exercicis d’onanisme; d’altres, cames arraulides o ventres embarassats. Joc d’ocultacions que ens recorda el Magritte d’Invenció de la vida i Els amants o a la Veritat velada d’Antonio Corradini. Penso llavors en la faula de Zeuxis i Parrassi. Diuen que Parrassi pintà uns raïms tan veraços que els ocells aviat van baixar a picotejar-los. Parrassi, creient-se ja vencedor, demanà a Zeuxis que descorrés la cortina que cobria la seva obra. “Jo he enganyat els ocells, però Parrasi m’ha enganyat a mi”, es lamentà en descobrir que la pintura era la mateixa cortina. Per Lacan, el mite explica la inevitable seducció que sentim per allò que roman ocult, allò “que està més enllà del que pot veure”. Les pintures de Ribas atrauen precisament per això: veiem sense veure... la vida?, l’amor?, la mort? A la imatge, Lluís Ribas realitzant l’obra que va subhastar per recaptar fons per lluitar contra la pòlio.