"Tres. Blackout" a La Virreina, Centre de la Imatge

La Virreina, Centre de la Imatge de Barcelona presenta fins al 18 de juny del 2017 Tres. Blackout. La hac muda és la lletra silenciosa que roman callada al costat dels sons punyents a qui sovint acompanya. Discreta, esdevé imprescindible introduint paraules com història o herència i exalçant noms com Joseph Beuys o John Cage. Tres (Barcelona, 1956 - Premià de Dalt, 2016) ha desaparegut recentment sense fer gaire soroll, tan silenciós com la minúscula, en forma de cadira, que ens convida a asseure’ns i a contemplar l’obra d’un artista multidisciplinari, polifacètic i transversal que ha cultivat l’inconformisme de manera incansable des de la dècada dels vuitanta fins a l’actualitat. La trajectòria de Tres sorteja qualsevol intent de tipificació. Art sonor, performance, ready-made, fotografia o collage han estat algunes de les eines que l’artista ha utilitzat per expressar-se des del silenci però amb la força del crit desesperat. La Virreina presenta la primera retrospectiva de l’artista català, una mostra comissariada per Valentín Roma, que en revisa la trajectòria aturant-se al davant d’alguns dels seus projectes més representatius. Tres parteix del dadaisme per resseguir el camí conceptual i utilitzar el silenci com a hipocentre de la recerca. El tret de sortida té lloc en la dècada dels 80, quan deixa de fer soroll. El dia 15 de maig del 1985 l’artista comet suïcidi artístic al Cabaret Voltaire quan es replanteja la seva relació amb l’art en termes dràstics, i arriba a la conclusió de no abordar l’art de nou, a menys que la temàtica sigui el silenci o bé el buit. I aquest suïcidi es converteix en la prefiguració d’altres morts que vindran. La hac, callada però constant, continua imperant i introdueix les estructures verticals i buides anomenades Hipercubis i Hiperconis. Aquestes escultures, formades per cubs i cons acoblats amb filferro i pell, transmeten una fragilitat vital que ens remet al propi esquelet que, en lloc d’acoblar-se amb filferro i pell, substitueix el primer per una ossamenta perfecta. Els Hipercubis només es poden presentar drets, assenyalant el cel, mentre que el nostre cos pot prendre totes les direccions, des de l’horitzontal fins a la contrària al cel. Tres es converteix en un Hipercubis ajagut i, per tant, mort, a la sèrie fotogràfica Estoy muerto. Aquí, el cos inert de l’artista viatja per diverses ciutats on fingeix estar mort, estirat a terra, desafiant el tràfec del món i executant-se un blackout a si mateix. Tot i la presència de la mort, l’humor i la ironia imperen en les obres de Tres, que situa l’espectador en aquella fina línia que separa la ironia de la tragèdia. Fent equilibris perillosos al damunt d’aquesta fina corda, ens sentim emparats per un alt sentit estètic, una dedicació voluntària cap al bell. És en les seves Accions silencioses on la producció col·lectiva de silenci es converteix en un oasi de possibilitats i en un regal, visual i auditiu per a qui ho presencia. Quan Kántor, al Concierto silencioso para coro y mar de mercurio (2006), dirigeix les ones del mar com si es tractés d’una orquestra, ens anuncia, sense saber-ho, que Tres no morirà mai i que, d’esquena al públic i amb la mirada fixa a l’horitzó, continuarà present en cada racó de silenci, assegut en una hac muda. A la imatge, Tres. Blackout. © Xavier Carles, 1984.