"Picasso. Retrats" al Museu Picasso

El Museu Picasso de Barcelona presenta fins al 25 de juny del 2017 Picasso. Retrats. Fer seguiment dels retrats signats per Picasso al llarg de la seva vida artística és recórrer l’esdevenir d’un gènere que durant el segle XX va virar del rígid realisme a l’absolut trencament plàstic i estètic, i alhora del treball d’encàrrec a l’autonomia d’acció de la mà executora. La percepció i consegüent rèplica visual –pictòrica, escultòrica o fotogràfica– d’un model des de l’aparença i la condició social deixaria pas a la lliure, i a vegades radical, interpretació que en faria el seu autor. L’habilitat tècnica competiria aleshores en igualtat de condicions amb la capacitat d’imaginar i singularitzar la imatge del personatge immortalitzat. Un desafiament ple de possibilitats que impulsaria el gènere cap a noves lectures i representacions tot i ser contradictòriament qualificat d’“antimodern” per les mateixes generacions d’artistes i teòrics moderns. En aquest trànsit de l’objectivitat cap a la subjectivitat, Picasso partiria també del retrat acadèmic per derivar, amb el despertar cubista, cap a una (des)figuració alternativa. Els retrats primerencs d’Els 4 Gats o els tenyits de melancòlics blaus i roses posteriors, cedirien pas als cossos descompostos i als trets desdoblats fruit d’un llenguatge que fixava d’inici l’atenció en l’expressió de remotes màscares. A partir d’aquí, i per a la resta de la trajectòria, el pintor perpetuaria un munt de provatures en un gènere que seria preeminent en el seu ideari plàstic. En els successius tractaments, però, l’abstracció, el naturalisme i fins i tot l’idealisme anirien apareixent i desapareixent en funció de l’etapa creativa que travessava. Ben aviat, Picasso se centraria a plasmar des de la pròpia impressió i el propi sentiment aspectes tan complexos com ara el caràcter, l’actitud o l’estat d’ànim. El marxant D.H. Kanhweiler i la seva inquietud vital dissolta en distints plans o l’elegant Olga Khokhlova, en els primers anys d’amor compartit, serien models dels quals extrauria prodigiosament l’essència, amb resultats ben distants, després de sotmetre’ls a nombroses sessions de posat. D’altres membres de l’entorn, com ara l’incondicional Sabartés, es transformarien en figures alienes mitjançant la disfressa i la caricatura tot jugant a mudar la realitat, intercanviar la personalitat o induir simplement a riure. Una atenció especial mereixen els nombrosos retrats dedicats a les dones que, com Olga, van formar part de la vida de l’artista, i de les quals exhibiria sense pudor la naturalesa, el moment de la relació o les vicissituds compartides. No en quedarien al marge els autoretrats, uns exercicis amb els quals refermaria l’ego de joventut, ocultaria la maduresa darrere de surrealistes presències i mostraria la crua senectut dels últims anys de vida. Baudelaire descrivia dues maneres d’entendre el retrat: el basat en la història “fidel, sever, minuciós, de contorns i modelats” i el més ambiciós, de novel·la, que consistia a “fer del retrat un quadre, un poema amb els seus accessoris, ple d’espai i de somni”. Salvant la distància cronològica i contextual pertinent, són múltiples les històries i les novel·les que podem descobrir i redescobrir ara en els retrats que s’exposen al Museu Picasso. A la imatge, Pablo Picasso. Retrat de Jaume Sabartés. 1904. Oli sobre tela; 495x375 mm. Staatliche Museen zu Berlin, Nationalgalerie, Museum Berggruen. © bpk/Nationalgalerie, SMB, Museum Berggruen/Jens Ziehe.