Jordi Alcaraz, la realitat poètica dels contraris, a Can Framis

Can Framis de la Fundació Vila Casas de Barcelona presenta fins a l'11 de juny del 2017 una exposició de Jordi Alcaraz. Jordi Alcaraz presenta les seves darreres obres a Can Framis en un treball en què la seva poètica aconsegueix unes fites destacables. La seva contemplació ens  situa immediatament davant la força dels contraris. De l’acurada i especial utilització dels materials, en sap destacar la importància de les contradiccions i ho fa interpelant-nos des dels sentits, la percepció és l’eina que utilitza per portar-nos cap a la reflexió. La subtilitat de les seves peces és la manera més directa per arribar a la comprensió del missatge que s’expressa amb força i contundència. La força s’entrellaça en situar el blanc i el negre com a contraris que dialoguen i es relacionen, ens situa com a espectadors davant les incògnites expressades per la fragilitat aparent del blanc davant la contundència del negre. L’aparença no ens guia, sinó que ens confon, quan el blanc apareix amb tota la seva força, mentre el negre ens pot mostrar tota la seva delicadesa. Diàlegs constants entre diferents matèries, diferents textures, diferents llenguatges, entre l’obra i la imatge de l’espectador que es veu reflectida en els miralls que en formen part, diàleg entre el llenguatge poètic i artístic, sobre el temps, sobre la fermesa i la fragilitat, diàlegs que ens desperten els sentits i ens qüestionen sobre la realitat de l’aparença. Coneixements encapsul·lats com els llibres antics que, contenidors de saviesa, se’ns mostren en tota la seva nuesa, protegits pel material innovador, tot creant un diàleg més enllà del temps. Davant la solitud del full en blanc sobta la sensació que emana d’aquestes obres protegides pel material que ha traspassat el temps de l’obra. Fer un passeig entre les obres i els seus títols és un recorregut per idees i sensacions que aconsegueixen la seva expressió a partir de la fusió, de diferents tècniques, de materials diferenciats, de disciplines artístiques, de poètica i física, del ple i del buit, de fisicalitats que s’escapen. De les obres es desprèn la força del buit que apareix sovint, com el del seu autoretrat, o com el de la peça Arrossegar l’ombra, on el que s’arrossega és l’ombra del buit, o com Comença la nit, on s’expressa el buit de la foscor. L’ombra és una altra de les constants de les seves obres tan aviat fent un dibuix com marcant una absència en l’obra Ja no hi soc o una complementarietat com a Anna i jo, i forma part intrínseca d’unes quantes de les desaparicions que van sortint de manera intermitent en el conjunt de l’exposició. La poètica de les notes musicals que ballen, de les pintures que desapareixen, de les lletres dels llibres savis que no hi són, de les capes de metacrilats que s’aixequen per descobrir-nos el que ja hem vist; la del diàleg entre l’ombra i el relleu, la de l’erosió de les gotes de pluja... ens va aproximant a un món on la realitat va derivant cap a un món de subtileses. És destacable la utilització d’un material com el metacrilat, que, malgrat la seva aparent fredor, és transformat, tallat, moldejat, pintat, deformat i alterat. La seva transparència passa a ser part del llenguatge poètic i part integrant del joc expressiu creat per l’artista. Tot un recorregut per un món poètic on la reflexió acompanya una especial expressió artística. A la imatge, Jordi Alcaraz. Desaparició d’una novel·la. 2015. Llibre, metacrilat i resina.