Dada Siegt!: Nostàlgia aliena

En els anys vuitanta hauria estat estrany trobar-se una exposició sobre la nostàlgia, un article o un simple text d’opinió. La qüestió estava en un altre costat: en el futur distòpic que ens esperava en aquest món que tan bé va mostrar Blade Runner (que ara torna com un exercici de nostàlgia del futur que tampoc ha estat), que se centrava a intentar viure al màxim el present, amb una intensitat desesperada. No obstant això, ara sembla que la nostàlgia ens inunda: ni futur, ni present; passat repensat i revisitat. Joana Hurtado va guanyar un dels projectes de comissariat de la Capella de Barcelona amb una exposició, que s’ha mostrat entre el febrer i el març d’aquest any, sobre la nostàlgia. La dissidència nostàlgica ha tingut la gran virtut de localitzar un tema, un sentir i unes idees que suren en l’aire: com ens enfrontem al passat, com el pensem, rememorem i revisitem. Òbviament, enfront d’aquest pensar un futur distòpic abocat a viure el present en els vuitanta del segle passat, la nostàlgia té un to de fracàs. És com si no n’hi hagués prou ni amb el present ni tan sols amb el futur per pèssim que sigui, millor no pensar-hi: el present i el futur, fracassats. I a més, per una banda, el passat apareix com un lloc que, si no és idíl·lic, sí que ofereix moments d’intensitat (ah!, els vuitanta) irrecuperables o, si no, d’altra banda, la mirada cap al passat troba habitualment moments de penediment, que són conflictius. Fracassar i fracassar: o perquè això no està a l’altura o perquè ja es veia que no tenia solució. Tot i que la nostàlgia podria semblar sobretot aliada de la maduresa: recordar quan un era jove; un moment idíl·lic, de formació, de camins errats o d’intensitats perdudes. O almenys això pensava jo. I ho pensava mentre la mateixa comissària, Joana Hurtado, explicava l’exposició a un grup de joves estudiants de l’Escola Massana. Podien identificar-se d’alguna manera amb aquesta referència al passat perdut, a una joventut que ja no existeix però que ells tenen? Com enfrontar-se a la nostàlgia quan sembla que no s’ha tingut temps per tenir-la, quan sembla que està tot al davant? No obstant això, la seva resposta posterior en un debat a classe evidenciava que la nostàlgia no està relacionada amb l’edat, ni tan sols amb el record, sinó que és un estat d’ànim, gairebé un estat epocal, caracteritzat per la seva falta d’expectatives. I encara diria més, per la seva falta d’experiència. La nostàlgia tindria també a veure amb el fet de recuperar una experiència aliena, que no és que s’hagi viscut i no es recordi, sinó que pertany a d’altres, que vivim, com a mitjans, a través d’altres. La nostàlgia estaria més a prop de Matrix (no tant una pel·lícula sobre el futur, sinó sobre el present en diferit) i a ratificar que l’experiència està en un altre lloc: la nostàlgia d’una experiència aliena. A la imatge, exposició La dissidència nostàlgica. Richard McGuire Here, 2014 Copyright Richard McGuire / Cortesia de l’artista i Galerie Martel, París.