Les "vanites" de Miguel Ángel Gil Andaluz s'exposen a Torreón Fortea

L'Espai Torreón Fortea, Torrenueva 25 de Saragossa, presenta del 9 de maig a l'11 de juny la mostra Fi de Miguel Ángel Gil Andaluz. "Death is the mother of beauty" diu el personatge de Sunday Morning de Wallace Stevens. La metàfora és poderosa, identifica la mort a la mare, però una mare en la qual s'inverteix la funció que li és pròpia i en lloc de desfer passa a ser mort-mare que concep, engendra i dóna a llum i és la seva descendència la bellesa. Cedint a la potència d'aquestes paraules, diguem, doncs, que és així, que de la mort, dels seus signes, neix la bellesa i no sembla que sigui inapropiat aquest punt de partida, sinó tot el contrari, quan recorrem les peces de Fi que ens regalen l'enginy i les mans de Miquel Àngel Gil que posen davant la vista la bellesa de les despulles; peces d'impecable factura, de riquesa de significat: art, bellesa. Per tot el que en aquestes obres se'ns mostra ha passat la mort, o com si hagués passat, i res deixa indiferent, tot ens colpeja amb força, ens parla amb aquesta fosca interrogació que és sempre la de la mort, fosca interrogació que apunta a una més fosca resposta, assajada tantes vegades, sempre fallida, interrogació que respon amb una interrogació. Mare de la bellesa, la mort redueix els cossos a l'estat de cadàvers, com es diu, als seus restes, aquests que Luca Signorelli va pintar a la Catedral d'Orvieto emanant de la terra en el dia de la resurrecció de la carn i mentre fa que uns tornin a la vida a la figura dels seus cossos, altres són tan sols esquelets com a l'espera de recuperar la seva integritat. Ossos que sobreviuen a la carn, ossos que en un altre temps han estat transformats en útils, porres, puntes de fletxa, agulles, ossos tallats com amulets i objectes d'ornamentació, ¿funcions màgiques ?, també en la Prehistòria instruments musicals i fins i tot en la actualitat, almenys en el cas del bretó Lelgouach, qui en la novel·la de Raymond Roussel Impressions d'Àfrica pateix l'amputació d'una cama i demana que li guardin la tíbia, os que va acabar "transformat en flauta curiosament sonora", amb la qual " començar una lucrativa carrera interpretant aires de la seva terra en els cafès concert i en els circs ", en el que és un tractament festiu, i artístic, de la mutilació i de la despulla que lluny de destinar a l'enterrament es recicla, donant-se-al mort nova vida. Ossos en si mostrant-com a tals, ja aïllats, ja amuntegats, presentats de diferents maneres, alguns d'ells amb certs additaments, recoberts uns d'una capa després de la qual els trets se'ns mostren espectrals, com sortits d'una malson, uns altres més, ossos que, sense deixar de ser el que són, es transfiguren en lletres per escriure la paraula fi, ossos a la fi que tracen en escriptura allò que simbolitzen. Els ossos, remetent una vegada i una altra, dins de la sèrie artística, en la qual s'inscriuen en aquesta modalitat de la natura morta que és el gènere barroc de la vanitas, els quadres insistien en el recordatori de l'efímer i irrellevant dels béns terrenals, el missatge que Cohèlet havia deixat escrit en el Eclesiastès. Els ossos, la seva presentació, com si es tractés d'una sala d'un museu de paleontolog. Restes fòssils rescatades disposades en exhibidors, vitrines, caixes, algun amb la inscripció del seu registre oa la taula del banquet; seva representació, tan viva, tan realista que apunta a la realitat, que per moments es pensa com a pura presentació, món transmutat en art. A la imatge, Miguel Ángel Gil Andaluz, "Atrapat", 2017.