Les natures mortes de Ramon Sicart a La Trastera

L’obra fotogràfica de Ramon Sicart (Llorenç del Penedès, 1.959) reflexiona,  a partir de la fragmentació, sobre aspectes que ens afecten emocionalment.  Natures mortes (2003) és una instal·lació de caixes de llum on ​incideix en la fragilitat de perpetuar la memòria i com l’oblit s’instaura amb el pas del temps. La memòria és el gran tema de la literatura moderna. Ramon Sicart s’entesta a fer-nos creure que la memòria també pot ser el gran tema de la fotografia contemporània. I, qui diu la memòria, diu l’oblit. De fet, si memòria i oblit són les dues cares d’una mateixa moneda, Sicart ha plantat la càmera en la frontera entre totes dues. Fixeu-vos en la foto que ocupa la portada d’aquest catàleg: clavellines de cap per avall. Conserven una mica de color als pètals, però ben poca cosa. El marciment ja ha començat a disfressar-les amb el tint de la pols. Semblen un exèrcit de soldats capcots, ¿no trobeu?, o una pluja de cartutxos buits de pólvora. Una petita mort de cartró. “Natures mortes” reflexiona sobre la memòria; és a dir, sobre l’oblit. La memòria social que duem als nostres morts —una altra cosa és la memòria que puguem conservar al cor—. I ho fa, d’entrada, per mitjà de la flor, aquella mena de correlat simbòlic de la memòria funerària. Portem flors als nostres morts: tallem una primavera portàtil amb forma de ram, i per tots Sants engalanem les tombes. Una primavera que creix, també; que madura. De vegades, d’aquella primavera només en queda el vestit, el paper de plata: el verd s’ha corrugat, s’ha enrossit. La frondositat vegetal ha esdevingut cadàver exquisit: les flors, com els homes, un cop mortes tendeixen a la pols. Un dels grans encerts de “Natures mortes” és que mostra —impúdic objectiu— la tardor d’una petita primavera. Aquesta memòria del cementiri, de potetes febles com un pollet. De vegades, però, l’enginy ha creat objectes per preservar la memòria intacta: la flor de plàstic o de roba. ¿Hi ha un sentiment més mortuori, però, que aquell que neix impostat? Un ram de flors seques commou. Un ram de flors artificials horroritza (a mi, almenys, m’horroritza). És una cosa infantil, com les flametes de bombeta als ciris dels nens, en les processons de Setmana Santa. Conceptualment, l’obra mostra un descens inequívoc. No hi ha ascesi, sinó tot al contrari: el clau sosté una memòria feble; ferm, clavat a la pedra. El cordill, però, es desfibra; el filferro es rovella. El clau és, com si diguéssim, la referència: fixem-hi, en aquest clau, brots d’aquesta primavera corruptible de la memòria. La flor de roba o de plàstic ni pesa ni es descompon. Només la desgastarà una mica el temps —el meteorològic, no pas el cronològic—: el color més velat dels pètals, l’empremta de la pols. Constitueix la ficció de la memòria. En canvi els rams de debò tenen vida. Es resisteixen a expulsar de les seves corol·les el color vivificant. El temps (una setmana i para de comptar) els ha enrocat, però el rei d’una flor encara aguanta, orgullós, decrèpit, amb el coll doblegat. Davant la mort no hi ha res a fer, tant és el color de la teva pell. Floreta, tant se val que siguis clavell o margarida. La senectut: la consciència de trobar-te sol enmig d’un bosc calcinat. El ram pansit de la vida. Una memòria que cruix. Com el foc amb la llenya. I aquesta memòria s’acaba desprenent. Tot acaba reduït a l’essència despullada d’una flor momificada. Momificada en l’os escarit. Una flor que sembla un insecte. L’escorça, la pinassa, la tardor. Boletes de rosari i clau que no ja sosté. Pedres arraconades. Un mur impenetrable. El misteri. El nom de l’oblit, que reconeixem. Amb una esgarrifança.