Radicals lliures (Art i poesia): Art i religió, creativitat en allò sagrat

Fa poc més de cinquanta anys, P.P. Pasolini rodava amb no-actors i en no-llocs, amb magistral realisme pobre, Il Vangelo secondo Matteo. El cineasta, poeta ateu, posava en imatges les paraules de la vida de l’home Jesús. Gran premi del jurat del Festival de Cinema de Venècia de l’any 1964, l’obra representà, a més, l’obertura d’un diàleg crític entre el marxisme i el catolicisme civil. En fa deu, Miquel Barceló colpejava de dins a fora el fang per esculpir l’extraordinari mural ceràmic que cobreix com un tríptic barroc la capella del Santíssim. Un col·loqui internacional obrí a Mallorca un debat entre museòlegs, conservadors, crítics d’art, teòlegs, estetes, escriptors i cineastes. L’espiritualitat, altrament anomenada l’inconegut o el sensible, habita el cervell humà des de les primeres cèl·lules germinatives. Una matèria informe com la matèria que constitueix, ara com ara, la matèria fosca de l’univers o la gran sopa de lletres d’on emergeix el llenguatge. Aquesta no-forma és la que articula, en la representació visual i textual, la icona i el relat de la llegenda fundadora de la creació del món. Quan es desdibuixa l’obra, una vegada l’artista l’ha conclòs o l’anònim n’aplega els textos, en resta, en art, l’halo, i, en literatura, el ressò, conceptes que en religió ens remeten al sagrat. Allò místic, en l’escala, puja el darrer graó que ha precedit el real, el màgic, el simbòlic, l’hermètic. O que replica l’heretge, el nou creador. El sagrat és, doncs, una forma que esborra la icona; per això les estàtues religioses, que eren icones de la religió, un cop destruïdes esdevingueren, barbàrie a part, el “sagrat de la revolució”. Picasso sabia que les estàtues primitives són habitades, mentre que els cubistes estetes només en veien l’assoliment de la forma fet per l’art primitiu. A Miró, a la catedral de Mallorca, en doble exili interior, se li aparegué sota el silenci i la música d’orgue una ballarina que després pintà. Cada sistema eleva i desconstrueix la seva moneda. La relació entre el sagrat i l’art és equivalent a la que el poeta Octavio Paz sabé trobar entre amor i erotisme. Això és, la varietat en la unitat o la unitat en la variació. Tanmateix, hem de saber veure una evolució darwinista en els sistemes de coneixement: la religió s’instal·la en la unitat dogmàtica d’un ésser superior que dicta i fins i tot imprimeix la llei. Per la il·lustració, el coneixement es multiplica en veritats fragmentades pel punt de vista de les ciències particulars, i una ètica a dos estableix el pacte; mentre que per l’estètica, que correspon a l’albor de la societat del coneixement global, el múltiple assegura el guany del divers. La religió ha deixat pas a l’art, i la contrareforma, a l’avantguarda: Gaudí, de confessió diària a l’església de Sant Felip Neri abans de l’arquitectura de la natura; Beuys, passant pels exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola abans de l’urbanisme social; Tàpies, llegint santa Teresa abans de l’austeritat mística. Algú no veu en la causa universal de sant Tomàs els principis teològics contraris als conceptes ready-mades de Duchamp? O és que per creure que la Fountaine és art no cal tenir fe redoblada? La capella de Barceló pertany a la transsubstanciació. La no-forma dona forma i s’atura abans del sagrat. L’artista ferit al mig de l’estudi, sobre els cranis d’una natura morta, i a banda el sistema marí i a banda el sistema vegetal. L’art pot ser fidel als textos sagrats, però n’és un palimpsest. L’estètica replica el nihil obstat de la crítica d’art. La litúrgia és el programa? A la imatge, Capella del Santíssim de la catedral de Palma, obra de Miquel Barceló.