Aquí, Hangar: 20 anys de present

Aquí és una novel·la gràfica meravellosa de l’autor nord-americà Richard McGuire, que, en 300 pàgines i molt poc text, relata diverses històries viscudes en un mateix espai exacte però en molts anys i èpoques diferents. El llibre juxtaposa magistralment les històries i els moments de les persones que han habitat i habiten una casa al llarg dels anys, però mostra també què passava en aquell indret –aquell aquí– abans de la construcció de la casa l’any 1907, i també molt més abans. També s’aventura a explicar un futur proper (2051) i un futur molt llunyà (any 22175) on l’aquí és un paradís, un edèn ufanós de flors, aigua i natura, sense rastre humà. És una manera fascinant d’explicar que som hereus d’un passat i responsables d’un futur o potser que, en realitat, tot és una mena de present continu. Però com que cap text pot fer justícia a aquesta magistral obra d’art, des d’aquí us en recomano absolutament la lectura (Edicions Salamandra, 2015). Aquesta introducció –imprescindible i no– em serveix per explicar què és Hangar. Res descobreixo si parlo de fàbriques de creació, antics edificis fabrils que van caure en l’abandó perquè o bé van quedar massa al centre de les ciutats o bé desenvolupaven una activitat que als nostres temps ja no és útil o està deslocalitzada, i que s’han reconvertit en equipaments eminentment culturals. Tan conegudes són les fàbriques de creació que una ciutat ja no és ciutat sense tenir-ne una, i la institució vetlla per la seva promoció i el bon funcionament amb tot un reguitzell de normes, usos i condicions. Tan conegudes són que, per exemple, la ciutat de Barcelona va iniciar l’any 2007 –ja fa deu anys– un programa de fàbriques de creació que, a data d’avui, inclou deu equipaments. Hangar també hi és. Però Hangar ja hi era. Neix des de baix. L’any 1996 –fa 21 anys–, en aquella Barcelona postolímpica que molt poc té a veure amb l’actual, un grup d’artistes visuals, organitzats en associació (AAVC), aconsegueixen finalment un espai on desenvolupar lliurement la seva activitat. Es tracta d’un dels edificis de Can Ricart, un dels tres grans conjunts industrials de la Barcelona vuitcentista, ja en desús, situat al passatge del Marquès de Santa Isabel. Li diran Hangar i obre les portes el 21 de juny del 1997. Hangar neix des de baix i aquesta és la seva característica més singular. No neix d’un pla estratègic o d’un programa polític, neix des de la necessitat, des de la demanda real d’un grup de persones que no tenen accés a un espai de treball que reuneixi les condicions específiques de la seva tasca. Coneixien els referents, centres autogestionats per artistes al Canadà, als Estats Units o a Berlín que havien nascut als anys 70, i amb aquesta idea s’emmirallen. Hangar neix amb la complicitat de l’Ajuntament de Barcelona, si bé llavors el recinte encara és de propietat privada i es paga un lloguer al seu propietari, el marquès de Santa Isabel, que sí, duu el mateix nom que el carrer (i no és casualitat). Al cap de poc temps, Barcelona entra en una fase urbanística expansiva i es projecten el Fòrum, Diagonal Mar i el 22@. El moviment veïnal del barri de Sant Martí és cabdal per frenar l’especulació urbanística de Can Ricart, que aconsegueix, finalment, esdevenir patrimoni industrial de la ciutat i queda municipalitzat. I, més tard, arribaran noves obres i l’ampliació cap a un nou edifici. Tot forma part de la història. Però això és continent. I Hangar és, sobretot, contingut. Treballar amb llibertat i cooperació. Al llarg d’aquests 20 anys, han passat per Hangar gairebé 400 artistes en residència, s’han promogut més de 80 beques d’intercanvi amb altres centres de tot el món i s’ha generat un espai viu i absolutament optimitzat que crea i comparteix. I el compartir d’Hangar no vol dir només una sala d’exposicions on es mostra un treball acabat. A Hangar es comparteix el procés, el codi, el mètode, els dubtes i el coneixement. Els artistes treballen amb llibertat i cooperació i exposen els seus work-in-progress en sessions obertes. L’artista fa el centre o, en paraules de l’actual directora, la historiadora de l’art Tere Badia (Ciutat de Mèxic, 1964): “Hi ha una relació molt directa, fresca, reactiva i proactiva amb els professionals de l’art. Són els artistes els que han anat dibuixant les necessitats del centre. Ells demanen i Hangar té una reacció molt ràpida.” Una de les apostes de Badia en els seus anys de direcció (2009-2017) és aprofundir en la investigació artística o a través de les arts, des de les arts i cap a les arts i els processos artístics. Aquest R+D+I l’ha fet apropant-se als centres universitaris i treballant-hi molt d’a prop. Abans seu, Pedro Soler (2005-2009) dona un impuls definitiu tant en l’àmbit nacional com en l’internacional al laboratori d’art; Manuel Olveira (2002-2005) consolida un model propi de producció i difusió i amplia la xarxa d’intercanvis artístics, i Florenci Guntín (1998-2002) marca el tarannà tecnològic d’Hangar. Tallers, laboratoris, arxius, persones. Hangar és un centre viu de producció i recerca de les arts, un espai tranquil d’investigació i pensament envoltat de centres comercials, hotels de vidre i grans corporacions. L’avui és l’hereu del passat i el responsable del futur. I Hangar és un present continu de 20 anys d’activisme artístic. Per cert, el carrer d’Hangar ja no honora el marquès, sinó que porta el nom d’Emília Coranty (1862-1944), pintora i professora de dibuix de Barcelona. A la imatge, Hangar se situa al recinte industrial Can Ricart. L’any 1953 l’empresari Jaume Ricart inicia la construcció d’una fàbrica d’estampació mecànica de teixits de cotó, sobre unes parcel·les agrícoles ben regades per la séquia del rec Comtal.