"A modo de conclusión", a l'Espacio Valverde o aproximar-se a la repetició

L’EspacioValverde (c/Valverde, 30) de Madrid acull l’exposició A modo de conclusión, que s’inaugura el 15 de juny a les 8 del vespre. Comissariada per Joaquín Jesús Sánchez, conté una selecció d’obres d’Ana de Fontecha, Mar Cubero, José Díaz, Victor Santamarina i Antonio Ballester Moreno Es tracta d’una exposició que explora diferents aproximacions a les idees de repetició, de seqüència i de conclusió. Les obres que hi conviuen aborden les idees de cicle, de soroll, d'interrupció, de dissonància, de autoconclusió, de pèrdua. La galeria prefereix no fer exegesi de les obres ni de la seva disposició: si el risc de tractar conceptes tan gegants és la pèrdua de precisió, l'avantatge és la suggestiva abundància d'interpretacions. No hi ha altra pretensió curatorial que no sigui estètica. Per desfer il·lusions de rigor i de ciència, el següent text, del propi comissari, està ple d'arguments deficitaris, associacions injustificades i arguments fal·laços. “És cèlebre l'heresiarca d’Uqbar que va considerar abominables els miralls i la còpula, perquè tots dos multipliquen el nombre dels homes. Menys famosos són els sacerdots jasconis, que vigilaven la regularitat de les marees, segons un precepte de la seva religió que afirma que la repetició no és natural, sinó que està auxiliada pels déus. Hi ha alguna cosa absolutament fascinant en què a una cosa li’n passi una altra, i a aquesta altra, una més. Aquest mecanisme simplíssim sembla, a més, la fórmula més fàcil de crear l'ordre: afegir l’igual a l’igual. No cal molestar-se molt per justificar el caràcter misteriós de la repetició i la seva importància en la nostra història, no debades sustenta a les religions antigues, però també a la indústria. Sospito que les dues van descobrir el profund caràcter tranquil·litzador d'aquest mecanisme. El ritual (la precisió exactíssima en els gestos agradables als déus) compromet el futur a través d'un contracte que obliga a totes dues parts; iguala, sempre que cada vegada sigui idèntica a l'anterior, l'oficiant i el déu. La indústria funciona amb un argument similar: la dominació d’allò que és que dissímil, heterogeni i múltiple transmuta un cop i un altre en el mateix. D'alguna manera, la repetició pretén, a través de la redundància i de la monotonia, l'abolició del temps, i per això ens reconforta (sempre hem pretès, d'alguna manera, l'eternitat)”.