Reflexions: La força dels museus

No fa gaire que encara era cert el tòpic aquell que deia que els museus eren temples de les muses, destinats en primera instància a guardar, conservar i mostrar les obres d’art del passat, tot i que després el concepte inclouria també aquelles obres que els museòlegs, la crítica i el món acadèmic havien consagrat perquè entenien que explicaven la història més immediata. Però els accelerats canvis que viu la societat contemporània, la globalització del món de l’art i el pes determinant dels mercats que especulen precisament amb les obres d’art, han transformat el panorama. I els museus avui ja no són tan mesells i lluiten per fer propostes prospectives i en ocasions agosarades que desconcerten els públics habituals. Prova d’això és el programa proposat encara no fa un any per la directora de la Tate Modern per a la nova seu d’aquesta institució britànica, que bàsicament podríem resumir en dues línies: la substitució d’obres dels clàssics de la modernitat del segle XX per treballs d’artistes que s’escapen del discurs dominant europeu i americà; és a dir, d’artistes del considerat Tercer Món que no solen tenir presència als grans museus, i la potenciació de l’obra d’artistes dones, buscant la paritat de gènere davant l’aclaparador domini d’artistes homes. I és en aquesta línia on cal incloure la decisió d’alguns dels museus nord-americans més significatius que, davant les totalitàries ordres del president Trump que atempten contra l’ideari de l’Amèrica defensora de la llibertat de pensament i circulació, han decidit oposar-s’hi de manera intel·ligent i contundent, retirant les obres estel·lars dels seus museus per reemplaçar-les per les d’artistes, més o menys coneguts, que tenen prohibit l’accés als EUA pel fet de ser originaris dels països que el govern de Trump ha considerat perillosos o enemics. Que de la cinquena planta del MOMA de Nova York hagin desaparegut les popularíssimes obres de Picasso, Matisse, Cézanne, Picabia, Ensor, Boccioni, etc., que eren les que més públic atreien, és una opció realment radical que han seguit altres museus americans, com ara el Metropolitan i el Whitney, també de Nova York, i el Getty de Los Angeles, que tindrà unes conseqüències intel·lectuals, socials i econòmiques i que posa en evidència la incultura d’un president que no només contravé tot allò que és evident, sinó que atempta contra la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides i actua contra el model en el qual es fonamenta la constitució del seu país. És cert que possiblement aquesta actuació no farà variar la posició de Trump o el seu equip, però sens dubte posa de manifest que els museus sí que han sabut evolucionar i que avui no solament parlen del passat, sinó que es comprometen amb el present i amb el futur, cosa que també fa l’oportuna l’exposició Insurreccions, que presenta el Museu Nacional d’Art de Catalunya, que ens constata com els llenguatges artístics poden i saben estar al servei de les dinàmiques socials de cada moment i lluitar per nous ideals que reivindiquen la justícia i la llibertat. A la imatge, detall de Carles Fontserè (Barcelona, 1916 - Girona, 2007). Llibertat!, 1936. Museu Nacional d’Art de Catalunya © Carles Fontserè i hereus, 2017. Insurreccions.