Vicenç Villatoro, director del CCCB

Vicenç Villatoro Lamolla (Terrassa, 1957) dirigeix el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona des de l’any 2014. Com a escriptor ha publicat especialment llibres de narrativa que han obtingut alguns dels premis més importants de la literatura catalana. Alguns dels títols publicats s’han traduït al castellà, l’alemany, el francès i l’italià. Ha publicat també obres de poesia, assaig d’actualitat, memorialística i narrativa infantil i juvenil. És autor de lletres de cançons i guions cinematogràfics i ha estat comissari de diverses exposicions. Com a periodista ha treballat a les redaccions de ‘Diario de Terrassa’, ‘El Correo Catalán’ i TV3. Ha dirigit el diari ‘Avui’, la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i diversos programes culturals a TV3 i el Canal 33. Col·labora habitualment en mitjans escrits i audiovisuals. Ha estat professor de gèneres d’opinió periodística a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Ha estat director general de Promoció Cultural de la Generalitat, director de l’Institut Ramon Llull i de la Fundació Ramon Llull. - En un principi, el novembre del 2017 s’ha de convocar un concurs per decidir el futur director del CCCB. Té intenció de presentar-s’hi o vol posar punt final a la seva etapa al capdavant del CCCB? - El meu contracte s’acaba el novembre d’enguany. El Consorci del CCCB, format per la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona, haurà de decidir llavors si me’l renova o si posa en marxa els mecanismes de nomenament que consideri adequats i que implicarien molt probablement un concurs. Si la decisió és renovar-me, n’estaré encantat. Si és no renovar-me, ho entendré perfectament. És la seva prerrogativa. En cas que es convoqui un concurs, no és la meva intenció presentar-m’hi. - Quines condicions han de donar-se per continuar dirigint el CCCB? - Condició, només una: que les dues institucions consorciades estiguin d’acord a renovar-me. Certament, en cas que fos així, m’agradaria parlar també amb les institucions d’aspectes que em semblen essencials per al futur del CCCB, com ara la seva arquitectura institucional, el pressupost de funcionament necessari per aprofitar-ne totes les potencialitats, el creixement de les polítiques educatives, de la programació del CCCB en l’espai virtual, dels mecanismes d’internacionalització de les seves produccions... - S’ha parlat que el Macba podria fer una opa al CCCB. Vostè considera que seria positiu o creu que la tasca desenvolupada pel CCCB és prou adient per no haver de fusionar-se amb ningú? - Em semblaria un error molt gran. La missió del CCCB és específica, diferenciada. És la interpretació del present a través de tots els llenguatges, des dels artístics fins als científics o els assagístics. El CCCB no és un museu, tampoc un museu d’art contemporani. No té col·lecció, en un sentit estricte. Hi són presents els llenguatges artístics, perquè vehiculen anàlisi i pensament. Al costat de molts altres. La trajectòria del CCCB en més de vint anys avala aquest caràcter específic. És una peça de la vida cultural del país que, si ara no hi fos, es trobaria a faltar. Hi ha d’haver una coordinació especial amb el Macba, perquè compartim moltes coses: vocació contemporània, presència al Raval, els espais són contigus... Però els projectes són prou definits. I el del CCCB em sembla propi, útil i potent. - Creu que els objectius que es va fixar el 2014, quan es va fer càrrec de la direcció del CCCB, s’han complert? - Els objectius que podríem considerar de caràcter més conjuntural, a curt i mitjà termini, s’han complert en un percentatge molt raonable. Mai no vaig plantejar la meva entrada a la direcció del CCCB com un canvi de rumb, com una ruptura amb la trajectòria de vint anys del centre, sinó tot el contrari, com una assumpció plena d’aquests vint anys, que han creat un equipament visible, ambiciós i ben posicionat, gràcies a la feina de molta gent, la que hi ha passat i la que ara hi és. Els objectius eren bastir una programació ambiciosa i atractiva, involucrar nous públics i col·lectius actius (no tan sols del món de la cultura humanística, també de la científica, si és que té sentit a hores d’ara la distinció), oferir un ventall de mirades plural i, per tant, contradictori... Confirmar el paper del CCCB com la gran plaça on es presenten i entren en diàleg les idees. Crec que aquests tres anys han estat satisfactoris, en aquest sentit. Però crec també que hi ha objectius més a llarg termini d’ampliació dels registres del CCCB (en la línia del que deia en una resposta anterior) que estan començats o insinuats, però que encara no hem assolit plenament. Tenen a veure amb les relacions entre el CCCB i la societat que l’envolta (també les relacions econòmiques, però no tan sols les econòmiques), sobre el paper d’un equipament en una societat digital, sobre el vincle amb nous públics i la presència en xarxes internacionals. Són aspectes en què hem fet camí, però on encara queda molt camp per córrer.  - De què està més satisfet? - Tinc l’esperança, fonamentada en algunes dades i en moltes impressions, que en aquests anys hagi vingut al CCCB gent que no hi havia vingut mai, o que no hi havia vingut gaire, sense que això hagi significat que hagin deixat de venir els que hi venien. L’objectiu sempre ha estat sumar públics, no pas substituir-ne uns per uns altres. Gent jove, per descomptat, però no tan sols gent jove. I quan tinc la sensació que això ho hem aconseguit, n’estic molt content. - A banda de recursos econòmics, dels quals estan mancats molts equipaments culturals, que necessita el CCCB per poder realitzar sense problemes els seus projectes? - No és fer el ploricó: estic convençut que el CCCB, perquè la nostra societat, la ciutat i el país n’aprofitessin al màxim totes les potencialitats, necessitaria un pressupost més alt. Hem de pensar d’on hauria de sortir. Només de les institucions públiques? Només de les dues que avui estan consorciades? Jo crec que no. Però el projecte, amb aquests recursos, tindria encara un potencial més gran. Crec també que els equipaments culturals haurien d’obtenir una més gran flexibilitat de gestió en tots els àmbits, sense trencar els requeriments de transparència i d’igualtat d’oportunitats que han de marcar el sector públic. - Quina és la seva opinió sobre el panorama museístic de la ciutat de Barcelona? Què hi falta? Què hi sobra? Què s’hauria de fer? - Sobrar, no sobra res. Pot ser que falti una visió global, consensuada des de totes les institucions i amb la societat civil, sobre quin hauria de ser el mapa de l’oferta cultural de la ciutat i del país per veure on hi ha llacunes. En l’aspecte estrictament artístic, em fa l’efecte que, en l’itinerari que ens porta a la contemporaneïtat més rabiosa, hi ha moments de la modernitat que no tenim ben explicats. I ens cal una reflexió general sobre la relació entre el local i l’universal: la funció dels nostres equipaments més patrimonials –però també dels que volen explicar la contemporaneïtat– és explicar Catalunya, explicar Barcelona, explicar el món? Explicar el món des de Catalunya i des de Barcelona, considerant que això comporta una mirada específica? Jo diria que és això. Però n’hem de parlar. Al meu parer, una institució cultural, un equipament –el CCCB o qualsevol altre– no es pot construir damunt de la realitat com si fos en un solar buit, sinó que s’ha d’adaptar a un ecosistema previ, reforçar el que és feble, evitar les redundàncies, respectar les iniciatives, valorar el que és capaç de fer la societat civil i les comunitats... Només amb aquesta concepció orgànica, integral, podrem decidir què ens falta i, si fos el cas, el que ens sobra per redundant. - 456.923 visitants va tenir el CCCB durant el 2016. L’augment vers l’any 2015 és notori. A què ho atribueix? - Hem tingut la sort o l’encert, o les dues coses a la vegada, que les nostres propostes de programació  hagin interessat molts ciutadans. És per tant la barreja com a mínim de dues coses: l’efecte d’una tradició que genera un hàbit i que neix d’una trajectòria, i l’interès concret per unes propostes que necessàriament canvien d’any en any, perquè el guió és el present, i el present és per definició allò que canvia. I tant de bo fos també el resultat d’un cert èxit en aquell objectiu que deia abans: atreure la participació de públics nous sense que això signifiqui la desaparició dels públics que ja hi havia. - Es considera satisfet pel nombre de visitants o creu que, tot i l’increment, hi ha una evident falta d’interès per la cultura? El jovent està interessat en el que es fa al Centre de Cultura Conteporània de Barcelona (CCCB)? - Mai pots estar satisfet pel nombre de visitants, perquè l’objectiu social de qualsevol equipament cultural és arribar a tothom; fent el que creu que ha de fer, no imposant la seva veu per sumar públics a qualsevol preu, però arribant amb això al major nombre de ciutadans i al major ventall de sectors socials. Del que puc estar més satisfet és d’una tendència, que no ve de si en un any puges o baixes deu mil visitants (que en el nostre cas hauríem d’anomenar millor participants, perquè tenen ben sovint un paper molt actiu). Una tendència a la consolidació i a ser vistos com el marc natural d’accés a una determinada oferta cultural. Pel que fa als joves, el CCCB és un equipament afortunat (però mai prou): el nostre públic té unes característiques especials. En primer lloc, és sobretot un públic local, del país, més que no pas turístic. En segon lloc, és un públic que repeteix, que torna, que no creu que havent estat una vegada al CCCB ja en fa prou, sinó que va venint en funció de les activitats. I en tercer lloc, sobretot en algunes activitats, és molt important el pes del públic per sota dels quaranta anys. Tenim dades sobretot pel que fa a les exposicions i especialment a les que anomenem la sèrie Beta –Big bang Data, Més humans, Llull...– que ens indiquen que el principal gruix del públic està en aquesta franja d’edat. Per no pecar de cofoisme, ens falta atreure a les nostres activitats sectors socials més amplis, ser atractius també a sectors sense formació universitària, obrir-nos a més procedències geogràfiques, però tot això sense aigualir la vocació de qualitat i de nivell de la pròpia oferta. - Com preveu el futur del CCCB? - El preveig fantàstic, però imprevisible! Si el present és l’eix vertebrador de la reflexió del centre, els presents que vindran són del tot imprevisibles. Però el centre serà allà, intentant entendre’ls, debatre’ls i compartir-los. M’imagino un CCCB més presencial i virtual alhora, amb unes noves relacions amb el seu entorn, amb les comunitats, amb la ciutadania, amb les institucions. El voldria més fort, com a eina. Però tan ambiciós i exigent com ha estat sempre. I el preveig imprescindible! - Pot comentar-nos a grans trets la programació del CCCB fins a finals d’aquest any? - La idea central de la programació d’enguany ha estat el canvi. Hem parlat del canvi a Europa, en el Debat de Barcelona. Parlarem del canvi per excel·lència, que és la revolució, en el centenari de la revolució russa... Però si hi ha un eix temàtic que pesarà molt en el que resta de la programació de l’any 2017 serà el que bastim entorn del canvi climàtic. Estem davant de la fi d’un món, però després en vindrà un altre de nou, esperem. Com serà aquest món? Molt diferent en les relacions entre la humanitat i el planeta en el seu conjunt. És un dels temes de l’edició d’aquest any de Kosmòpolis, del qual estem particularment satisfets. Serà el motiu d’una gran exposició a la tardor, amb el títol de Després de la fi del món. També el tema del premi a la innovació cultural, que permetrà incorporar el projecte guanyador a l’exposició. I també l’eix de cicles de debats, conferències i tallers, del Debat de Barcelona de l’any vinent i d’una part de la programació audiovisual, entre moltes més coses. És una aposta molt forta, que ens sembla més que oportuna, imprescindible. - Pensa que la cultura necessita una sacsejada pel que fa a l’IVA? Què seria l’idoni? - La cultura és un sector econòmic important. Però no és només un sector econòmic i, quan ho és, no ho és de la mateixa manera que els altres. Necessita recursos, però necessita també consciència de la seva necessitat, que no és un ornament ni un luxe ni un entreteniment prescindible. El maltractament pel que fa a l’IVA és dolent en tots els sentits: és un drenatge de recursos, però també alimenta la sensació que la cultura és una cosa supèrflua, a la qual es pot aplicar el mateix criteri que als articles de luxe. La cultura necessita consideració social. Si la té, serà capaç per si sola d’esdevenir un sector amb rendiments econòmics i rendiments socials alts. L’IVA desproporcionat s’emporta recursos que fan falta, però sobretot situa els productes culturals en un pla equivocat. - Una llei de mecenatge seria una bona solució o n’hi ha d’altres? - N’hi ha moltes. Però una llei de mecenatge generosa i comprensiva tindria efectes formidables, en més d’un sentit. Suposaria una injecció de diner privat per a la cultura, però també reforçaria els llaços entre els creadors i el cos social. Perquè el mecenatge no és una cosa només per als rics, per entendre’ns. Vol dir que et vols comprometre amb els teus diners, els que tinguis, en iniciatives culturals en què creus. Sense intermediaris. Per tant, el llaç és més fort. Hi ha coses que es paguen a través del mercat, coses que es paguen a través dels impostos i coses que es paguen pel compromís de molta gent amb la proposta dels creadors. El mecenatge no és una manera d’evadir impostos, sinó una manera de comprometre’s en allò que més t’importa. Ha de tenir incentius. Ara no els té. I, en general, jo crec en la col·laboració entre el sector públic i la iniciativa privada, també en la cultura. - Es parla de la possibilitat que Barcelona posi en marxa, la tardor del 2018, una nova fira d’art organitzada pel Gremi de Galeristes de Catalunya. És necessària o considera que aquest espai està cobert amb les existents?  - Se n’ha parlat sempre, i fins ara no hem acabat de trobar la manera. Si la trobem, pot tenir un efecte molt positiu sobre els circuits de les arts plàstiques. Calen tres coses, per damunt de tot: que l’esdeveniment tingui una personalitat pròpia, que no sigui una còpia aigualida d’alguna cosa que ja existeix en un altre lloc; que estigui arrelada en el teixit del país i de la ciutat, però que aspiri a una projecció universal, i que tingui al darrere la unitat del sector, no tan sols dels galeristes, també de les institucions, dels equipaments, dels creadors... Si es donen aquestes condicions, que es poden donar, serà un esdeveniment útil. I crec que ens fa falta.