Torre dels Panorames: Patinir

El nom (no sé per què misteriós) m’evoca immediatament el color excepcional de l’aigua de la seva llacuna Estígia. Vaig tenir la sort de tenir en un batxillerat, milions de vegades més cuidador de la cultura que l’actual, un professor d’història de l’art, Antonio Gómez Frías, que era un apassionat dels “primitius flamencs” i, atès que el Museu del Prado posseeix una de les més importants col·leccions del gènere, ens va portar a visitar-la diverses vegades, amb els seus comentaris. A prop dels quinze anys, a mi aquella pintura sobre fusta, d’evident sabor medieval i amb molts temes religiosos –i jo no era cap beat ni un capelletes, com diuen a Andalusia–, va fer que m’interessés molt per aquesta manera de pintar i que arribés a fer el meu treball de fi de curs sobre aquest tema... Era fàcil fixar-se en la sorprenent originalitat de Hieronymus Bosch, el Bosch, o en la bellesa tràgica de Van der Weyden, jo vaig escollir Patinir, de qui sabia molt poc. A l’antic regne de Castella (molt relacionat amb Flandes o els Països Baixos) va tenir molta influència aquest art. Després les relacions comercials es van tornar polítiques i fins i tot de domini, però aquesta pintura ja tenia obert el camí que es va rubricar quan, un segle després, Felip II, rei de les Espanyes, va omplir l’Escorial de primitius flamencs –d’aquí prové bona part de la col·lecció del Prado–, entre els quals preferia, ho he llegit en diversos llocs, el Bosch. S’atribueix amb raó a Joachim Patinir (1480-1524), dins d’aquest món, haver introduït el paisatgisme, ja que els seus temes centrals (La fugida a Egipte o La temptació de sant Jeroni) estan envoltats de paisatges fets amb subtilesa i amb aquesta mena de feliç miniaturisme en els fons que sol caracteritzar aquesta pintura. Si ens hi fixem bé, Patinir va viure tot just 44 anys, i un dels seus últims treballs –del mateix any de la seva mort– és per mi el més bell, El pas de la llacuna Estígia, al qual vaig dedicar un poema llarg al meu llibre La mort únicament, del 1984. Patinir va conèixer l’alemany Dürer (també ben representat al Prado), però si ningú no dubta del renaixement germànic de Dürer, Patinir –que va morir en ple Renaixement– és un pintor encara essencialment medieval, tardomedieval, si es vol, com tots els primitius flamencs. En part es podrien considerar (pels seus daurats) part d’aquesta tardor de l’edat mitjana que tan bé va descriure Huizinga, i que a Espanya té una peça clau, que és el bellíssim alcàsser de Segòvia, residència reial d’Enric IV, que va tenir fama de malenconiós i sodomita. Crec que només en El pas de la llacuna Estígia, tema de la mitologia clàssica, encara que el fongui amb l’edat mitjana, Patinir assoleix la condició de renaixentista. Al centre de la portentosa llacuna d’aigua turquesa, enigmàtica i atractiva, hi ha la barca de Caront amb l’ànima que ha pagat el seu òbol. A un costat (minuciositat del paisatge) el verd paradís ple de llacs, àngels i cabirols –un idil·li– i a l’altre costat, l’aspre infern, amb els seus focs, la seva esterilitat i els seus éssers bestials que esperen: ni infern ni paradís són grecollatins amb prou feines, sinó molt més medievals. Però Caront sobre l’enorme llac d’atzur és la brillantor d’un temps nou, que Patinir –va morir aquell mateix any, com he dit– no va arribar a veure del tot. És el gran i irresoluble enigma de molts grans pintors que van morir joves: què haurien fet si haguessin viscut més? És obvi que el refinat Patinir (de vegades anomenat Patenier també) hauria optat per un Renaixement que ja el va temptar des de les immortals ribes mortals. Sens dubte.