M_Online_BONART_1280X150

Opinió

Bloc del transeünt: 'Un violador en tu camino'

Bloc del transeünt: \'Un violador en tu camino\'

És tot tan recent que resulta atrevit fer diagnòstics històrics, ja ho sé. Però el món contemporani va accelerat, no hi ha temps per a assaborir o per a maleir amb calma les coses que passen. No tenim la possibilitat d’observar i de pensar per acabar suggerint algun discurs; ara, tot va de pressa, la crítica ha de comprometre’s amb l’actualitat sense dilacions. Això no vol dir opinar el primer que et passa pel cap, és clar. La crítica no pot ser com una piulada, llançada al ciberespai des de les entranyes, sense cap meditació prèvia; el discurs no pot estar basat en el gust, aquesta apreciació tan nociva per a la raó. Aquest és el repte de la contemporaneïtat: generar reflexions i fer-ho en marxa, a la velocitat que van els fenòmens visuals dels nostres temps.
L’esclat sociològic i també visual que ha generat el grup Las Tesis (Valparaíso, Xile) amb l’acció Un violador en tu camino ha de ser ràpidament pensat, no pot deixar-se sota l’empara de la banalització implícita que transmeten les xarxes socials. No podem permetre que el seu impacte decaigui en el nombre de likes o de rostres artificials que es pengen a la xarxa. Encara menys podem deixar-ho en la boca dels qui s’ofenen per la contundència del missatge: “El violador ets tu”, “L’estat repressor és un mascle violador”; els qui no entenen la importància de l’acció, se senten incomodats i diuen que ells no són violadors són, precisament, la prova irrefutable de la necessitat de denunciar la violència masclista de la nostra civilització.
D’entrada, des del món de l’art hauríem de reivindicar la necessitat d’apropiar-nos (o almenys de compartir) l’estudi teòric de l’acció. Perquè el grup Las Tesis no ha fet res més que recordar-nos que la contemporaneïtat artística no es pot recloure en museus o en centres d’art minoritaris; també (subratllo l’ús de l’adverbi) s’han de contemplar totes aquelles expressions que sorgeixen al carrer o en indrets no presumptament culturals. I que, per tant, no tenen el consentiment del món selecte de l’art, que no poden originar beneficis per als galeristes, que no sorgeixen de cap projecte curatorial, que no hi ha cap cèlebre artista al darrere. Qui no vulgui parlar d’art, aquesta paraula tan esgotada, que se n’inventi una altra; de moment, jo no faré cap distinció entre les performances de l’Abramovic i les que han presentat tantes i tantes dones en tot el món en els darrers mesos seguint el model de Las Tesis.
Una segona observació apressada: Un violador en tu camino es configura com una acció artística –o també artística– radicalment política. Es manifesta fora del marc institucional, ataca i acusa totes les potes de l’estructura estatal (policia, jutges, governants) i, més i tot, acusa tots els homes, no solament els estrictament violadors, pels privilegis que ens dona aquest món construït sota els paràmetres de la desigualtat, la ignomínia.
En darrera instància, l’acció i la seva desenfrenada irradiació no deixa de posar en evidència que l’art que no s’entén com a eina de combat esdevé també un privilegi. Sempre ha estat així, però qui ara no ho veu és perquè, vulgui o no, forma part de l’exercici devastador de la violència, real o simbòlica.

A la imatge, Un violador en tu camino, del grup Las Tesis.

Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020)

thumbnail_Centre Pere Planas nou 2021BONART_BANNER_180x180

Et poden
Interessar
...

GC_Banner_TotArreu_Bonart_817x88