Xavier Medina-Campeny al Mas del Vent

El Mas del Vent de Palamós presenta fins a l'octubre del 2017 una exposició d'escultures de Xavier Medina-Campeny. Xavier Medina Campeny és un dels artistes que pot lluir el fet de pertànyer a una nissaga de reconeguts escultors: els Campeny. Una tradició que comença amb el seu besavi Damià Campeny, conegut pel seu pas per l’Acadèmia de Roma i factor clau del neoclassicisme del XIX a Catalunya, que passa pel seu avi Josep Campeny i que acaba en ell mateix. Hi ha pocs escultors que des de la figuració tinguin un punt de modernitat i que no siguin extemporanis. Xavier Medina-Campeny ha aconseguit passar de puntetes sobre aquesta línia perillosa i resoldre el camp de la figuració des d’un classicisme empeltat del pop generacional que li ha tocat viure i des de la descoberta del constructivisme i l’art cinètic com a part d’aquesta modernitat assumida a les avantguardes del segle XX. Només cal passejar pel seu estudi a les naus de la Fundació Palo Alto del Poblenou de Barcelona per descobrir obres antigues, filiformes, constructives i cinètiques, a les quals no els ha passat el temps. Si alguna escultura de Medina-Campeny s’ha fet famosa és la de La colometa, a la plaça del Diamant de Barcelona. És un exemple del maridatge de plans abstractes i figuratius que s’encreuen en una sola matèria, l’acer. Sovint, aquests plans s’entrecreuen amb fragments figuratius del cos humà: braços, cames, mans, torsos o peus. Això és també el que s’esdevé i que podem llegir a les obres que presenta al Mas del Vent de Palamós. Partint d’un cilindre, com a metàfora del volum que ocupa el cos humà, i del melic, com a punt central de poder corporal, a cada cilindre s’inscriu un fragment humà. En un podem veure-hi el relleu d’un tors; en un altre, unes mans que amaguen un rostre; en un altre, només el volum d’unes natges; en un altre, un cap i un peu. Un altre cilindre buit i esberlat retalla el perfil d’esquena d’un cos masculí. Certament, la majoria d’aquestes escultures són cilindres, oberts, tancats, manipulats; el cilindre com a bloc i punt de partença. Un altre fet diferencial i que el singularitza és el treball de la imatge doble o efecte mirall, quan intenta encarar un personatge a banda i banda d’un mur de metall, com l’obra que figura davant del Museu Würth a la Rioja (1985) titulada Espejo. Océano Atlántico. En certa manera, aquest maridatge entre figuració i abstracció que anul·la i envia a l’absurditat tant l’una com l’altra és el que dona singularitat i un to irònic i surrealista a una escultura aparentment clàssica, que vincula l’equivalència home-arbre i que ens recorda la naturalesa totèmica i primitiva de l’escultura, com ara la dels moais, les gegantines i misterioses estàtues de l’illa de Pasqua. Xavier Medina-Campeny fusiona la figuració clàssica amb el constructivisme abstracte dels seus inicis. Coneixedor de la geometria i de les seves lleis internes, converteix cadascuna de les seves escultures en un cant a la proporció àuria, en un homenatge a les regles d’or dels clàssics renaixentistes i en una cita a Luca Pacioli, a la Divina Proportione, i, està clar, a la geometria euclidiana, fundadora del classicisme. On la seva obra ha trobat més ressò ha estat a l’espai públic. La Venus de Brooklyn, instal·lada a Nova York l’any 1978, fa honor als anys que Medina-Campeny visqué en aquesta ciutat, abans del seu retorn definitiu a Barcelona. Algunes de les seves obres més destacades en art públic són l’Homenatge a Antonio Machado, a l’Hospitalet, el 1994; el dedicat a Martin Luther King amb motiu dels Jocs Olímpics d’Atlanta, i l’Homenatge a Salvador Dalí, a Figueres, amb motiu del centenari del pintor empordanès, el 2004. Cal dir que tota la seva obra té una dimensió pública, pensada en clau monument, el que properament es veurà en els projectes escultòrics que s’integraran a la Sagrada Família. A la imatge, Xavier Medina-Campeny. El missatger del no-res. 2015. Human. 2005. Ibmman. 2016.