Combats del Temps: El circ necessita museus

Sovint he parlat en aquestes pàgines de l’art del circ, que, més enllà de l’espectacle i de les proeses tècniques, és per mi una forma d’art pur que hauria d’entrar per mèrits propis en les històries generals de l’art. De moment no és el cas, i això malgrat que grans artistes del segle XX hagin dedicat al circ obres importants, de Seurat a Picasso, per esmentar-ne només dos noms. En aquests casos es tracta, però, de l’art d’aquests o d’altres artistes, i jo el que reivindico és l’entrada a les històries de l’art no dels artistes que han representat el circ, que ja està bé que hi siguin, sinó de l’art que generen els artistes del circ –domadors, pallassos, trapezistes, equilibristes, contorsionistes, malabaristes, transformistes i altres grans creadors que Brossa tant admirava– en el marc de llurs pròpies representacions creatives. Llur art és l’art de l’instant, efímer, un art que passa i s’extingeix quan s’acaba cada actuació. Per això reclamo la necessitat de museus que recullin aquest llegat; un llegat que, per la mateixa naturalesa de l’espectacle i per la forma de vida dels seus artistes, no sempre es preserva sistemàticament. Calen museus que recullin la memòria de cada artista i de cada espectacle per ajudar a escriure la història, però també per anar ampliant el cercle d’aquells que consideren que el circ no és només cosa d’uns quants improvisadors dels espectacles populars del passat. Hi ha col·leccions privades importants que poden constituir nuclis fundacionals dels museus del futur, com ara el que s’està preparant a Figueres en el marc dels festivals anuals de circ que tant d’èxit han assolit en poc temps: la base en seran els fons de dues col·leccions privades. Alguns circs presenten part de la història del circ –com ara el circ Raluy a Catalunya amb el seu orguenet i els vehicles– sense decidir-se, però, prou a investigar i exposar llur pròpia història. El Cirque d’Hiver de París ho fa, en part, i alguns circs estrangers han començat a publicar llibres sobre ells mateixos que no sempre, però, tenen la qualitat històrica necessària. Penseu que ni tan sols el prestigiós festival internacional del circ de Montecarlo ha previst de conservar la pròpia memòria en un museu. I això que en aquest cas la constitució d’un museu en un principat on hi ha un museu de segells, un de cotxes antics, un d’art contemporani i un d’autòmates, entre d’altres, seria molt fàcil. La prova és que el principal conseller del príncep en l’organització del festival, un metge alcalde del seu poble, el doctor Alain Frère, ho ha fet a casa seva, com a passió privada, i ha acumulat tota mena de materials, ordenant-los i responent a les sol·licituds de préstecs per a exposicions d’arreu. La col·lecció ha anat seguint el ritme del festival, però el mecenes ha enriquit els fons al llarg dels anys amb donacions de les grans famílies del circ d’arreu del món. A més dels cartells i documents, la col·lecció és cèlebre pels vestits que han anat donant els artistes, entre els quals destaca el vestit vermell tan característic del gran pallasso català Charlie Rivel, amb la seva cèlebre perruca, guanyador del primer festival de Montecarlo, el 1974, que en l’exposicio del museu està acompanyat de la foto de Rivel amb la seva filla Paulina. Aquestes coses no es poden perdre i s’han de conservar en col·leccions públiques per evitar que raons successòries puguin dispersar un patrimoni tan necessari. A la imatge, alguns vestits del festival internacional del circ de Montecarlo, de la col·leccio del doctor Frère, esposats el 1972 al Museu Oceanogràfic de Mònaco (el de Charlie Rivel és el quart per la dreta).