Llirentrecards: Aquell Miró que vaig conèixer (I)

Joan Miró era un cas; tenia l’aspecte extern d’una persona normal, més aviat una mica estaquirot; però, ensems, per qui el coneixia, imposava, perquè, tal com et mirava, amb aquells ulls fixos, no sabies per on sortiria ni amb qui te les hauries d’haver. Era retret, tímid, expectant, vigilant, sorneguer, estaferm, ansiós i beneit; no li agradava que l’assetgessin, si bé cercava el proïsme. Indirectament, i moltes vegades directament, sempre preguntava: “Què pensen els altres de la meva obra?; els agrada?” Si la resposta era afirmativa, uns moviments dels músculs de la cara delataven el seu plaer i comunicava als íntims que tothom el comprenia. Altrament, seguia el seu camí i no feia cas de res. Però sobretot se sentia convençut del que feia. Joan Miró era difícil d’atrapar; situació i fet tanmateix que facilitaven un cert segrest personal per aconseguir seguretat i protecció per al treball. Uns amics pretorians –en Joan Prats al capdavant– es guardaven per a ells una pretesa revelació del sentit de la seva obra, aspecte que convertia el personatge en encara més mític i enigmàtic. Gairebé, amb economia sanejada o no, vivia en una mena de torre d’ivori tant de misèria com d’esplendor i, segons temps i possibilitats, mai va voler embrancar-se en qüestions de faldilles, perquè ja en tenia prou amb la protecció i la seguretat casolana que li proporcionava la seva muller. Tanmateix, quan ho creia necessari, Miró triava qui volia que li preguntés coses o el qüestionés sobre determinades situacions reals de l’obra o de la societat. Un bon exemple en són els intervius que es deixà fer, normalment tots de molt alta qualitat i amatents a les qüestions plantejades, a dades i elements fonamentals de la creativitat pròpia i/o a la contemporània del seu temps. Sempre, però, m’ha preocupat quin impuls, natural, objectiu social o d’intencionalitat mental i/o sensible, l’havia portat a desenvolupar aquell llenguatge expressiu i representatiu tan personal i únic. He trobat, o se n’han donat, moltes, d’explicacions; cadascú guarda la seva com l’autèntica. Tanmateix, el fet del surrealisme amb el reconeixement de l’inconscient hi és bàsic i fonamental i, sobretot, el dadaisme i l’actitud de Duchamp que, aparentment, no respectava res i posava en evidència –per mitjà de la descontextualització de la imatge o de l’objecte presentat o representat– la contraobjectivitat social de tot el que el seu ull mostrava o la seva mà executava. Sense mimetismes, però seguint més o menys la mateixa sendera, Miró volia veure, atènyer, l’altra cara de la moneda, l’altra cara del que socialment s’oferia com a realitat inqüestionable. Volia percebre i plasmar la possible faç ignota de ves a saber quina realitat natural, faç que pel que sigui les societats establertes volen mantenir oculta, però que Miró implacable revelava, i ho feia no per saber-ne el fonament i/o justificació de l’establert, sinó per descobrir, evidenciar que aquella valoració perceptiva social no era l’autèntica, no corresponia a res que prengués en consideració la subjectivitat de cadascú, personal. Les objectivitats socials normalment són ofertes sense l’estètica (que posseïa l’artesania) i que la societat moderna ha substituït pel que s’anomena disseny i marxandatge. A la imatge, Joan Miró. Autoretrat.