Ras i curt: Error en el sistema

Costa acceptar-ho, però l’art no el fa només l’artista. El seu gest –poètic, subversiu o polític– necessita d’un sistema sense el qual l’obra esllangueix en la seva marginalitat. Crítics, galeristes, editors, professors, directors, col·leccionistes... Tota capital artística, o qualsevol que aspiri a ser-ho, viu i es reprodueix en el marc d’un engranatge. Identificar on falta el lubricant, adonar-nos de les seves mancances i fortaleses, és imprescindible per viure la causa de l’art en plenitud. Ens singularitzem, sens dubte, per la tenacitat i l’ambició dels nostres artistes des d’almenys cinc generacions. Hi ha ben pocs ecosistemes que tinguin artistes i moviments distingits en diferents espais de la modernitat; incloent el nostre temps, ple d’artistes amb la mateixa mirada vibrant cap al món. Els artistes són el nostre pols i substrat, i els tenim descurats. Hi ha diverses causes: la falta d’aplicació factual de l’estatut de l’artista o la irrisorietat del col·leccionisme a la ciutat, tant el privat com el públic. I també desajustos sectorials: desatenció pels artistes de mitjana carrera, un excés de zel en l’art emergent i un desinterès dels museus institucionals a l’hora de fer dels nostres artistes els protagonistes de les programacions. Acceptem-ho, en clau de museus vivim un dels moments més crítics de la història recent. La singularitat dels espais d’art no es tradueix en pressupostos per a realitzar exposicions a l’altura de la ciutat que mereixem. La irrupció d’una nova generació de directors –formada, dinàmica i imaginativa–, que han de surfejar a través del Cafarnaüm polític, està servint per salvar heroicament la papereta. D’altra banda, tenim la generació d’historiadors i crítics d’art més formada de la història, però infrautilitzada i infraremunerada. Un dels principals causants d’això és la universitat, la qual, a través dels sous indignes, està impedint l’adequat relleu generacional, quan hauria de ser la base d’operacions dels professionals. Estúpid, és l’economia? Sí, és clar: és inadmisible que la Generalitat destini només un 0,8% en cultura o que apliqui retallades com ara les anunciades al MNAC. Però no només això: cal identificar les mancances estructurals, urgents, inajornables, i abocar-hi idees, a més de recursos, per desbloquejar un engranatge rovellat. Dignifiquem les universitats i elevarem els continguts museístics i editorials. Dotem els museus dels pressupostos adequats, i hi tornarem a veure cues. Exigim l’aplicació de l’estatut de l’artista, creem una gran col·lecció pública d’art, fomentem el col·leccionisme de base, i el sistema fluirà millor que mai. Amb actuacions estructurals en el macro, s’aconsegueixen resultats funcionals en el micro. Però sense l’anàlisi sistèmic adequat, sempre estarem disparant trets a l’aire. A la imatge, Fundació Joan Miró de Barcelona. Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 188 (novembre i desembre 2019 i gener 2020).