Les tenebres d'Alvar Haro invaeixen la galeria Fúcares Almagro

La galeria Fúcares Almagro, carrer Sant Francesc 3 d'Almagro presenta del 14 de juliol al 14 d'octubre de 2017 la mostra Geografia Habitada d'Alvar Haro. Com explica Miguel Cereceda,  "van ser possiblement els Night Thougts del poeta anglès Edward Young els primers que van introduir en la cultura europea la fascinació a la nit com a motiu estètic. En contra del que pugui semblar, la contemplació del nocturn no era una cosa seductora o atractiva, sinó més aviat quelcom vinculat amb les tenebres, amb la foscor i amb la idea del mal. El llibre de Young, publicat en nou parts, entre 1742 i 1745, es remetia més aviat a la tradició elegíaca, com un llarg lament per la mort de la seva esposa, tal com suggeria explícitament el seu títol, The Complaint: or, Night- Thoughts on Life, Death, & Immortality, però no obstant això va fer veritablement de la nit l'objecte de la seva musa. En la quarta nit per exemple, el poeta contempla el cel estrellat en la seva immensitat nocturna, i es pregunta per la trajectòria estel·lar dels estels: "Hast thou ne'er seen the comet s flaming flight?" [No vas veure mai el vol flamejant del cometa?], i es pregunta també per la seva tornada, com a imatge còsmica de la resurrecció. El llibre de Young va aconseguir una ressonància i una popularitat sorprenents al llarg del s. XVIII. Al final de la Crítica de la raó pràctica, publicada en 1788, Kant va introduir una conclusió -que havia de servir com a epitafi per a la seva pròpia sepultura- en què es parlava d'aquesta fascinació nocturna: dues coses, deia Kant, omplen el meu ànim amb una nova i creixent admiració i respecte: "Der bestirnte Himmel über mir, und das moralische Gesetz in mir" [ "El cel estrellat sobre mi i la llei moral en mi"]. William Blake va fer, al final del segle, una edició il·lustrada del llibre de Young, per a la qual va preparar més de cinc-cents dibuixos i aquarel·les diferents. I encara Novalis va publicar l'últim any del segle, en 1800, els seus Himnes a la nit, per commemorar al seu plorada Sophie, en record dels Pensaments nocturns de Young. Quin ésser viu no estima la llum per sobre de tot? -es preguntava el poeta en començar les seves Himnos-. "Però jo em torno cap a la vall, a la sacra, fora mida, misteriosa Nit". També Alvar Haro sembla voler entonar amb els seus últims llenços, una mena d'Himnes a la nit. Els seus paisatges nocturns, en els quals es combinen misteriosament els blaus foscos amb els negres ombrívols, són d'una banda paisatges terrestres. Es tracta, en efecte, d'recòndits boscos en la penombra s'oculten cossos escampats, de vegades retozar tombats, de vegades fent l'amor, i que de vegades també ens apareixen com despulles humans, com cadàvers llançats a les ombres. És cert que la idea inicial de l'artista no és en absolut tètrica. Per a ell, en principi es tracta del tema bucòlic i pictòric dels dinars campestres. Alvar cita com a referents el petit llenç de Watteau, al Museu del Prado, titulat Festa en un parc, 1712-1713; i òbviament també el famosíssim Dinar campestre de Manet (Museu d'Orsay, París, 1863). Cap d'ells però és un paisatge nocturn. Tenen en comú amb els quadres d'Alvar Haro dels cossos dispersos pel bosc, i una mica de la seva enigma i de la seva erotisme inquietant. No obstant això, els seus paisatges nocturns s'obren, cada vegada amb més freqüència, a la contemplació del cel estrellat, enmig de la foscor del bosc. De fet, en ells el més notable és la presència del cel a la terra. Adopten, en un fort contrapicat, el punt de vista de l'espectador, de manera que els arbres creixen cap amunt i les estrelles es veuen en l'infinit, allà lluny. Tot i que l'artista ens explica que llegeix molt d'astrofísica, els seus cels estrellats no són tanmateix cels reals. Les estrelles i els cometes apareixen aquí dispersos i confusos, en una mena d'astronomia imaginada. Es tracta en realitat d'un cant laic -diu l'artista- als misteris dels que provenim. Per això cada vegada més apareixen en els seus quadres forats negres, vies làcties ... Es tracta en realitat d'una visió romàntica. Com en el paisatge sublim del XIX, a mesura que la naturalesa es va fent en els seus quadres cada vegada més gran, l'home es torna cada vegada més diminut i insignificant. Els seus boscos nocturns són visions còsmiques i astrals. En ells apareixen la terra i el cel, el dia i la nit. En ells l'artista assenyala una coincidència sorprenent. La perspectiva que s'adopta és infinita. El punt de fuga s'escapa cap amunt. A la part alta brillen també unes estrelles fugaces. Com els estels de Young, esperem potser el seu retorn d'aquí a mil anys. Punt de fuga i fugacitat apunten en el fons al mateix. Es tracta en realitat de la nostra pròpia fugacitat. "Els dies de la llum estan comptats -escrivia Novalis-, però fora del temps i de l'espai està l'imperi de la Nit" ." A la imatge, Alvar Haro, "Revelació", 2016.