Museu d'art de Girona: Art en fals

El Museu d’Art de Girona presenta fins al 29 d’abril del 2020 l'exposició Falsos verdaders. L'art de l'engany. L’any 1937 el pintor i retratista neerlandès Han van Meegeren, més conegut per ser un dels principals falsificadors d’art del segle XX, va realitzar una rèplica reeixida d’Els deixebles d’Emaús, de Vermeer. L’estil, la factura i els colors eren tan similars als del mestre holandès que fins i tot importants especialistes del món de l’art, sense saber que es tractava d’una falsificació, van considerar-la la millor obra de Vermeer que mai havien vist. Episodis com aquest han esquitxat reiteradament el mercat de l’art en els últims temps, en els quals s’ha cuinat una enginyosa expertesa tècnica dels falsaris amb una probable fal·libilitat dels historiadors de l’art més experts que cada vegada més requereixen de l’ajuda de la ciència per desemmascar la veritat. Catalunya tampoc ha quedat exempta d’impostors. El cas del Museu de Solsona, que s’explica en l’exposició Falsos verdaders. L’art de l’engany al Museu d’Art de Girona, va ser sonat. Però també ho ha estat el conegut com a cas Pere Mates, del qual la premsa s’ha fet ressò. És precisament aquest últim episodi el que ha acabat donant origen a la mostra, comissariada pels professors de la Universitat de Girona Joan Bosch i Francesc Miralpeix, especialistes en l’art d’època moderna. El succés va originar-se quan l’any 2010 el Museu d’Art, amb l’aprovació de la Junta de Qualificació, Valoració i Exportació de Béns del Patrimoni Cultural de Catalunya, va adquirir en una subhasta tres taules atribuïdes a Pere Mates: el Bateig de Crist, la Predicació de Sant Joan Baptista i la Visitació. Res feia pensar que no fossin originals: el seu virtuosisme tècnic, la seva composició, els colors... no feien sospitar l’engany. Immediatament les peces van passar a incorporar-se a les sales d’exposició permanent del museu. No obstant això, pels volts del 2015 la direcció i l’equip de restauració del museu van advertir algunes incrongruències en la restauració de les taules, un fet que va desencadenar l’inici d’un estudi que va utilitzar com a mètode la reflectografia cromàtica amb fluorescència de raigs X. La falta d’un dibuix preparatori subjacent i de traç simple, un efecte pla i mancat de veladures... van fer dubtar ràpidament de la seva autenticitat. Els falsos, però, no es van destapar fins a l’octubre del 2016, quan van sortir a subhasta sis taules d’un retaule atribuïdes al mateix Mates, tres de les quals eren idèntiques a les que el 2010 el mateix museu havia adquirit. Encara que l’episodi va suposar un autèntic daltabaix per a la institució, es podria dir que el desenllaç va ser prou feliç: el museu va acabar adquirint les tres taules originals i les va substituir per les tres suposadament falses realitzades a la primeria del segle XX. Avui dia el cas Pere Mates encara no està resolt, desconeixem si es tracta de veritables falsos o de còpies, si hi va haver una voluntat d’engany o de simple rèplica. Malgrat tot, la mostra no emergeix amb una voluntat de victimització; tampoc de demonitzar el mercat dels falsos, ja que fins i tot en un fals es poden trobar factors positius, com ara la virtuositat tècnica del falsificador o l’indiscutible valor històric. Més aviat pretén evidenciar un fet que és comú en el món de l’art, d’ensenyar les pròpies vergonyes i de demanar a les institucions artístiques que estiguin alerta davant de successos similars, que revisin les pròpies col·leccions i que no abaixin la guàrdia quan s’efectuïn noves adquisicions. Tot plegat per desenredar les estratagemes de falsificadors que, amb els seus mètodes i motivacions, van veure una oportunitat d’or en el mercat de l’art. Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020)