Desè aniversari de la Fundació Arranz-Bravo

El 12 de desembre passat, una de les  entitats que més ha contribuït a la consolidació de l’Hospitalet com un nòdul de l’art contemporani català, la Fundació Arranz-Bravo, va celebrar la seva primera dècada d’activitat. Per commemorar l’efemèride, l’entitat va fer una exposició en què va reunir els artistes que han passat pel centre hospitalenc: un total de trenta-cinc creadors i creadores han tornat al centre d’art, que, en la majoria dels casos, els va oferir una de les primeres oportunitats d’exposar institucionalment. La mostra, comissariada pel director artístic de la FAB, el crític i historiador de l’art Albert Mercadé, abordava el maremàgnum dividint l’exposició en diferents àmbits basats en els principals fenòmens artístics de què la fundació ha estat testimoni.  A El dit a la llaga, primer dels àmbits expositius, hi trobàvem els artistes Bernat Daviu, Aldo Urbano, Jan Monclús, Francesc Ruiz-Abad, Lluc Baños, Marc Badia, Adrián Montenegro, Mònica Planas i Alejandro Palacín, units pel seu ús afilat de la ironia –sovint també del sarcasme– vers un sistema en crisi amb el qual mai s’han arribat a identificar plenament.  El segon tram de l’exposició, A cel obert, proposava en canvi una reflexió sobre la relació permanentment canviant que l’artista té amb l’entorn, amb el paisatge. En aquest cas destaquen la reformulació sui generis de deu obres del fons de la col·lecció de la FAB que va fer el pintor Miquel Gelabert. Altrament, l’obra d’Ayelen Peressini, Nicolás Ortigosa, Sergi Mesa, Martí Cormand, Natàlia Giné i Jenny Owens s’endinsa en tots els vessants de l’espai: des de la metafísica de Cormand fins a les vibracions tel·lúriques de les escultures de Peressini. Seguint amb el recorregut, Al fil del temps s’endinsava en el pes que passat, present i/o futur tenen en la creació d’artistes com ara Isabel Servera, Carlos Valverde, Aïda Andrés Rodrigálvez, Edgar Ibáñez, Juli Martí o Diego Tampanelli. La temporalitat, ja sigui físicament –com en el cas de Servera– o referencialment –com en el de García Trujillo evocant les arquitectures efímeres de Prada Poole o Marcel Rubio introduint la vida quotidiana onírica a tall de passatges benjaminians–, forma part indissociable del pensament humà i, per tant, també de l’art. El recorregut es tancava amb Des de l’esquerda, on Mercadé va reunir els artistes que més directament apel·len a l’expressió i la identitat, cosa que porta de manera quasi inevitable a trobar-nos amb creadors eminentment matèrics, com ara Albert Arribas, Felipe Talo, Pablo del Pozo, Raúl Páez o Germán Consetti; però també amb artistes que des de la reflexió i el refinament visual apel·len a aquesta mateixa expressió del jo: les arquitectures digitals de Jordi Abelló, les veladures de Fernando Romero i el llibre d’artista de Luz Galdeano ho exemplifiquen clarament.  Una fundació acollidora. També mereix una menció especial la feina del mestre Eduard Arranz-Bravo, que, a més de mostrar una desena d’obres dels darrers anys en l’exposició commemorativa, ha editat un catàleg amb una selecció de vora cinc-centes creacions –pintures, escultures, dibuixos, etc.– d’aquesta última dècada, crucial per a la carrera del pintor. L’expansió a galeries d’arreu del món, a més de l’entrada en grans col·leccions internacionals són fites clau que posen context al naixement i supervivència de la Fundació Arranz-Bravo. De fet, aquesta bonança contrasta amb les circumstàncies que ha hagut d’afrontar la FAB; la crisi econòmica salvatge no és un adversari fàcil, tanmateix l’efemèride és una fita que per la seva mera existència ja mereix una celebració.  De fet, així va ser: la inauguració de l’exposició d’aquesta primera dècada va ser una festa amb una concurrència de públic que va batre tots els rècords de la institució. El clima que es respirava entre els assistents és clau per entendre el paper de la Fundació Arranz-Bravo dins la creació emergent barcelonina i catalana: ha aconseguit crear una comunitat; un grup de gent unida per l’experiència d’haver viscut el procés de conceptualització i formulació d’una exposició, en la majoria dels casos per primera vegada en una institució dins el circuit de l’art oficial. Com la primera escultura pública d’Arranz-Bravo a l’Hospitalet de Llobregat, l’Acollidora (1985), la trajectòria de la FAB és un cant a l’art emergent i alhora una acollida no paternalista als joves creadors del país. Malgrat un context advers, la FAB ha apostat per més de quaranta artistes joves i, de la mateixa manera, també ha apostat per crítics i curadors que s’han iniciat en la tasca mediadora: Bernat Puigdollers, Irina Mutt, Biel Llinàs o Daniel Gasol en són uns bons exemples; sense oblidar els crítics consolidats, com per exemple Àlex Mitrani, Gisela Chillida, Frederic Montornès, David Armengol o Sonia Fernández Pan, que també hi han col·laborat. A la imatge, la Fundació Arranz Bravo (Foto Jordi Garrido). Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020)