Entrevista a Joan Margarit

El poeta Joan Margarit (Sanahüja, 1938), guanyador de la darrera edició del premi Cervantes i del premi Reina Sofía de Poesía Iberoamericana té una relació molt especial amb la pintura. Potser per la seva formació d’arquitecte, potser per la seva passió per observar colors i detalls, Margarit és un amant de la pintura, i el darrer títol que ha publicat és ‘Una mujer mayor’ (editat per La Cama Sol), un llibre en què els seus versos es troben amb pintures de Paula Rego. La seva trajectòria poètica acumula els guardons més importants, i els seus poemes són uns dels més llegits i traduïts. Com a arquitecte les coses tampoc li han anat gens malament i una de les obres de les quals està més orgullós és la de l’anella olímpica de Montjuïc, que va realitzar juntament amb  Correa Milà i Boixadé. Margarit, als seus 81 anys, encomana un vitalisme sensat. Escriu i llegeix cada dia. Al costat de la butaca de lectura té una tauleta amb una antologia de Neruda i una de Yeats (entre altres títols), dos dels autors als quals visita una vegada i una altra per trobar la mena de consol que ell intenta transmetre amb els seus versos. – Com ha influït la seva formació de ciències en la seva manera d’afrontar la poesia? – La poesia, el primer que necessita és una vida. Si no, de què vols que parli? Necessites una vida econòmica, una vida sentimental, una vida sexual, una vida professional… les necessites totes, i això és la vida. L’anècdota de resoldre una d’aquestes vides calculant estructures o reparant el monument a Colom o fent l’estadi de Montjuïc és anecdòtic. He treballat gairebé 40 anys d’arquitecte i he fet molts anys de professor de càlcul d’estructura, i he patit molt per les obres. L’arquitecte és el personatge del Codi d’Hammurabi, si la casa cau i mates el fill, et maten el teu fill. Encara és, de llarg, la professió que paga més assegurances, la segona és la dels metges.  – I com a poeta quines responsabilitats sent que té? – Amb la poesia hi ha una responsabilitat personal, i la joia és assumir aquesta responsabilitat. Per mi l’objectiu és arribar al lector, com el del metge és curar. No vull fer comparacions entre la  medicina i la poesia, no vull ser metge, ni capellà, soc poeta! Ara… que el poema ajuda la gent és evident i és una de les coses més maques que hi ha. Fa uns mesos estava veient una exposició a la Thyssen de Madrid i, de sobte, se m’acosta un senyor gran i em diu “Perdone que le moleste pero un poema suyo me salvó la vida hace unos meses”, i llavors va desaparèixer. I sí, és això, a mi hi ha molts poemes que m’han salvat la vida. Però per mi la poesia no és literatura, és una altra cosa. No és música, ja ho sé; pero, mira, seria un entremig entre la literatura i la música.  – S’ha convertit en un dels poetes en català i castellà més llegits, i en un exemple de bilingüisme, però va trigar molts anys a escriure en català. Va ser Miquel Martí i Pol qui li va treure el tema en una carta, oi? – Fins aleshores no m’havia atrevit a escriure en català. En aquell moment jo feia el sil·logisme més senzill: “Jo vull fer poesia, la poca que conec és en castellà i, com que la poesia és cultura, havia de fer poesia en la llengua que tenia cultura. A més, vivia a Santa Cruz… El meu primer llibre en català el va editar l’Escorpí, L’ombra de l’altra mar, i després vaig fer vuit llibres en català, que van guanyar tots els premis als quals t’havies de presentar… però em vaig adonar que aquests llibres tampoc deien el que volia dir, però aleshores ja en sabia la causa: era víctima d’un excés d’entusiasme lingüístic, “oh cadira, cadira”, era com una mena de borratxera. Fins que vaig dir prou i vaig trobar el camí. Fins llavors hi havia espurnes del que volia fer, i a partir d’aquí arriba el meu primer llibre definitiu en català, que va sortir a can 62, Llum de pluja.  – En quina llengua comença a escriure? – Jo pareixo el poema en la llengua en què penso i aquesta és la veritat, i a partir d’aquí puc decidir en quina llengua el continuo, si amb la meva o amb la que en Franco em va ensenyar a bufetades; dit així, una mica en broma, és això: les llengües no han fet mai mal a ningú. Les llengües no fan mal, els que fan mal són aquells que hi ha al darrere. – Com va començar la seva relació amb la pintura? – A París, l’any 1965. Amb la meva dona érem uns amants de la pintura moderna, però a la Barcelona dels seixanta només hi havia el Museu d’Art Modern del parc de la Ciutadella, on s’exposaven peces de Marià Fortuny, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Picasso i Nonell. Així que al Jeu de Paume de París vam quedar enlluernats  amb Manet, Cézanne, Pissarro, Degas, Van Gogh… Des d’aleshores vam recórrer Europa per veure sempre que era possible totes les exposicions que ens interessaven. Algunes mostres em van deixar una petjada molt fonda, com ara la de Gauguin al Grand Palais el 1989, la de Lucian Freud al Reina Sofia o la de Balthus a la Fondation Gianadda, plena de suggeriments i amb una emoció afegida. Rilke, un dels meus poetes de capçalera, va ser un mentor per a Balthus. Sense unes determinades pintures jo seria menys feliç i pitjor persona. Els artistes són com les pedres que sobresurten de les aigües torrencials de la vida i ens permeten creuar-la sans i estalvis.  – Un dels seus darrers llibres és ‘Una mujer mayor’, amb la col·laboració de la pintora Paula Rego, una artista que el fascina. Com la va descobrir? – Quan ja pensava que no arribaríem a cap altre pintor d’aquests que ens agraden a la meva dona i a mi, de sobte apareix la Paula Rego i ens va deixar enlluernats. Tan enlluernats que fins i tot un dia que vam llegir que s’havia inaugurat el Museu Paula Rego vam agafar el cotxe i cap a Cascais. I quan hi vam arribar només hi havia quatre quadres perquè el museu encara estava buit. I quan els de La Cama Sol em van proposar fer el llibre, els vaig dir que la Paula Rego o ningú. No volia un pintor de ratlles aixís i aixàs, i una taca, i la llum…  – Per què no connecta amb la pintura abstracta? – És que hi ha un problema amb la pintura abstracta: és impossible de reproduir. Si reprodueixes un quadre amb argument, et queda l’argument, però un quadre abstracte reproduït en un llibre de 20.000 còpies és una cosa anodina, no serveix per a res. A l’altre el salva l’argument. Un llibre de  pintura no serveix per consolar ningú perquè per a que et consoli la pintura has de veure l’original! Tu no pots dir: “S’ha mort la meva filla, que em portin un Greco”, en canvi pots dir: “Poso la segona de Beethoven o em llegeixo el Neruda.” I llegir una novel·la de 500 pàgines tampoc et serveix, i en el fons la poesia va d’això. Quan tens dolor, a mà només tens un poema i una peça de música. I en un llibre de pintura abstracta, si no reflecteix la textura i el color al 100%, t’ho perds tot. En canvi, si hi ha un argument, potser te’n perds un 70%, però te’n queda un 30%. Si fos pintor abstracte em negaria a les reproduccions. – Continua pensant que els ministeris de cultura no haurien d’existir? – Només hi ha dues revolucions que poden succeir, no me’n sé imaginar cap altra. La de dretes, la d’El món feliç d’en Huxley, en què l’única manera de mantenir un cert ordre en aquesta espècie boja que som la humana és amb la ciència i prenent coses per treure’ns el neguit. Te’n recordes de la pastilla de Soma, que se la prenien i tots a follar? Doncs una revolució seria aquesta, i l’altra, que és la que jo proposaria, és la revolució de treure tots els diners de la gent que fa la feina disfressada. Fa temps que ho vaig dir en un poema, a L’última lliçó. Dic que tots aquells oficis que s’han de fer o es fan disfressats és que amaguen alguna cosa indigna; si no, no veig per què s’han de disfressar, excepte els que s’han de vestir per evitar una lava volcànica. Els que es disfressen amaguen una cosa indigna, i malament si els hem de mantenir. Per tant, tots els diners que van a parar a jutges, militars i policies, els que van disfressats, tots aquests diners han de ser per als ciutadants. A mi que vingui un paio que s’hagi de disfressar per dir-me que he d’anar a la presó, doncs no. M’ho digui vestit de civil, no cal que es posi medalles ni aquests collars.   – Què el preocupa de fer-se vell?  – Quan un es fa vell, es queda sol. Tothom té la seva solitud; però, quan et fas gran, entre els que ja han desaparegut, els que has conegut i que als 20 eren d’una manera i als 60 ja no tenen res a veure i també t’abandonen, els que estan lluny… Entre una cosa i l’altra, mors sol, això és així, i no és cap drama. Si no veus les coses com són, Dios te guarde… – D’on treu tanta sensatesa? – Oh, és que el poeta ha de ser sensat, un poeta boig només és a les escorrialles del romanticisme i no serveix per a res. Fins i tot hi va caure una persona intel·ligent com Stephan Zweig; quan va descobrir Rilke té un discurs en què diu que per fi ha trobat el poeta per al qual la vida i la poesia és el mateix. Però quines ximpleries! Hi ha alguna cosa que es pugui igualar a la vida que no sigui la pròpia vida? No n’hi ha cap! Tot surt de la vida, la poesia, la prosa, l’amor, l’odi…  Aquesta entrevista es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020)