Antoni Tàpies. Teatre

La Fundació Antoni Tàpies de Barcelona presenta fins al 19 d’abril del 2020 l'exposició Antoni Tàpies.Teatre. L’artista sempre serà quelcom de viu i canviant, com la mateixa realitat de la qual diem que ell és expressió, que no és fixa, sinó que és el concepte variable que nosaltres mateixos en construïm. Antoni Tàpies, La vocació i la forma a Tàpies en blanc i negre.  Que el segle XX fou un segle eminentment revisionista capaç de transformar el pensament és una qüestió irrefutable; amb el marxisme, la teoria de la relativitat i la psicoanàlisi es donava pas a una nova etapa en què les noves formes de pensament transformarien la nostra manera de situar-nos al món. I les arts, hereves directes d’aquesta gran revolució, se’n farien ressò. Amb l’exaltació de l’art primitiu, l’art de la follia i l’art instintiu dels infants s’iniciava un procés renovador que trencaria amb l’art encotillat i academicista. Així, les arts plàstiques, la música i les arts escèniques inicien un procés de renovació que, des de l’interior, des dels mateixos fonaments, es proposa de transformar-se per sotmetre’s a nous plantejaments.  En la dramatúrgia, mereix especial menció la figura d’Antonin Artaud, el poeta, assagista, actor i director capaç d’anul·lar la dicotomia occidental fins aleshores existent entre matèria i esperit, entre física i metafísica. En finalitzar la Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial vàrem assistir a un període de descrèdit de la paraula, un moment en el qual Artaud atorgà al moviment del cos la sonoritat emmudida dels mots. Al nostre país el moviment d’avantguarda Dau al Set (1948-1951) va ser el principal renovador del llenguatge teatral, amb Joan Brossa al capdavant. Convençut que el seu imaginari podia obrir-se a d’altres suports més enllà del llenç, Antoni Tàpies trobà en el teatre una nova forma de donar llum a la seva creativitat i d’aquesta manera va iniciar els primers tempteigs en aquesta disciplina artística.  L’exposició Antoni Tàpies. Teatre planteja per primera vegada els vincles entre l’artista i el teatre, amb documentació inèdita que inclou pintures, dibuixos, esbossos i material documental. S’estructura en cinc àmbits que es corresponen amb les cinc escenografies efímeres creades per Tàpies: Or i sal (1963), Semimaru (1966), L’armari en el mar (1978) –de Brossa i Mestres Quadreny–, L’Éboulement (1982) –muntada a París en col·laboració amb el crític d’art Jacques Dupin– i Johnny va agafar el seu fusell (1989). Entre les peces de la col·lecció destaquen un conjunt d’esbossos de L’Éboulement i els telons inèdits dissenyats per a Cap de mirar, un projecte operístic no culminat que s’hauria d’haver presentat al Liceu l’any 1991. Resulten especialment interessants els diàlegs establerts entre els projectes de Tàpies i la seva pròpia pintura, com així ho constata Relleu amb cordes, de l’any 1963, on l’artista ens mostra a la part posterior de la pintura les bambolines que resten ocultes a l’espectador, o el muntatge projectat dos anys abans Or i sal, en el qual, en paraules d’Homs, la comissària de la mostra “es proposà que es veiés la tramoia, allò que per ell era el misteri del teatre”. A la imatge, detall de Mans i bastó, 1975 d'Antoni Tàpies. (© Col·lecció particular, Barcelona, 2019.