Petits tresors que s’amaguen dins els llibres antics

Entrar a la sala de manuscrits del CRAI Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona sempre és especial. L’olor de llibre antic, els volums de segles enrere que omplen les prestatgeries... Aquí es custodia el fons antic de la Universitat: un compendi impressionant de més de dos mil manuscrits, gairebé mil incunables i prop de cent vint mil obres impreses entre els segles XVI i XVIII, que suposen un valuós testimoni de la nostra història. Si el conjunt per si mateix no fos prou excepcional, presenta, a més, altres sorpreses. Ocults entre les pàgines dels llibres, atrapats i ben conservats, s’hi amaguen petits tresors. Dibuixos i gravats, retalls de diaris, poemes i notes manuscrites, punts de llibre, papers calats, flors seques i fins i tot agulles de cap que han sobreviscut al pas dels segles i que ara veuen la llum per connectar-nos amb els seus antics propietaris. Tot aquest material queda al descobert durant el procés de catalogació dels exemplars. «És apassionant», explica Neus Verger, responsable del CRAI Biblioteca de Reserva. «Agafar un llibre antic per catalogar, que saps que fa molt de temps que ningú l’ha tocat i obrir-lo a veure què et trobaràs, d’entrada ja és emocionant. Però si, a sobre, et topes amb aquestes troballes... Són moments màgics», afirma. Encara recorda el dia que van ensopegar amb la que és la peça estrella de la col·lecció. Va ser una de les primeres troballes: una fulla d'arbre que es va trobar en un llibre del segle XVIII. Aparentment, no tenia res especial, però mirant-la a contrallum, hi van descobrir dibuixada una imatge pastoral. Pura màgia. Després vindrien moltes més descobertes, més de cent en prop de deu anys. «I les que queden», apunta. Testimonis històrics Verger reclama el valor històric d’aquestes troballes: «Sempre estudiem la història amb grans esdeveniments; però aquí ho fem a través dels testimonis de persones del passat que van deixar en un llibre vestigis de la seva vida i la seva època. És la microhistòria». Com en aquest exemple: un bitllet de rifa utilitzat com a punt de llibre ens transporta al 1859, quan esclata la Guerra d’Àfrica. La rifa tenia com a objectiu recaptar diners per a la guerra que aleshores enfrontava Espanya amb el Marroc. El bitllet va ser trobat al llibre Angleterre ancienne (1789) i és, sens dubte, una de les descobertes més curioses. Una altra guerra, en aquest cas les napoleòniques, protagonitzen una altra de les troballes. El passat mes de febrer el CRAI restaurava un gravat del Palau Reial de Madrid que reproduïa la marxa de Felip V a la campanya de Portugal, el 4 de març de 1704. El gravat, del segle XVIII, presentava un estrip important i portava adherit un full al darrere per evitar que es deteriorés. Quan es va retirar aquest paper per a la restauració, va arribar la sorpresa: el full en qüestió era un document administratiu de principis del segle XIX que es feia servir als hospitals de França durant les guerres napoleòniques per al registre de malats. Una col·lecció singular de punts de llibre També destaca la col·lecció de punts de llibre que s’han anat recopilant en aquests anys. Els punts de cursor de cordill eren d’ús comú a les biblioteques medievals i donada la seva fragilitat n’han sobreviscut molt pocs. A la Biblioteca de Reserva de la Universitat se n’han rescatat uns quants de ben singulars. A l’obra de Diego José de Cádiz El hermitaño perfecto (impresa a Sevilla el 1795) es va trobar un punt de llibre que, a partir d’un mecanisme senzill i enginyós, permetia recuperar la lectura no tan sols per la pàgina sinó també per la línia. Es tracta d’una peça rodona de pergamí doblegada i cosida a un cordill, que incorpora, a més, una petita fletxa. A les dues cares de la rodona hi figuren dos números: un 1 a la part superior i un 2 a la inferior. El personal de Reserva pensa que situant el cursor en l’1 o en el 2 s’indicava el verso o el recto de les pàgines entre les quals es trobava el punt. Desprès, fent lliscar la peça fins a l’alçada que interessava s’aconseguia el punt exacte on s’havia deixat la lectura. Tota una tasca de deducció. Els catalogadors del CRAI també van haver d’aguditzar l’enginy per interpretar el funcionament d’un altre punt de llibre. El van trobar a l’interior de l’obra de José de Santa Teresa Flores del Carmelo. En aquest cas, el text distribuït en columnes restava utilitat als punts de llibre tradicionals. Calia buscar una solució diferent. I els lectors d’aquella època la van trobar: un marcador de pergamí dinàmic, amb dues peces mòbils. En una, apareixen quatre números, de l’1 al 4, i en l’altra tres lletres: P, M i F. Rotant les dues peces el lector podia indicar tant el número de columna com la part d’aquella columna on s’havia quedat (P: principi, M: mig, F: final). «Es tracta d’una peça única, que no hem trobat documentada enlloc». Manuscrits reutilitzats Arribar a aquestes conclusions, però, no sempre és fàcil. «És per això que sempre que podem, intentem tenir la col·laboració d’especialistes», explica Verger. La seva participació és crucial en determinats casos, com ara la catalogació d’exemplars que presenten reforços de pergamí en l’enquadernació. En una època en què res no es llençava si podia ser utilitzat per a un determinat propòsit, és habitual trobar trossos de pergamí i de paper, manuscrits i impresos, a les relligadures dels llibres antics per reforçar-les. Cal aleshores un nivell d’expertesa considerable per identificar-ne la procedència. El destí va voler que un d’aquests exemplars acabés a les mans de l’investigador Daniel Gullo: un volum factici amb diversos tractats de Pere Alfons de Burgos impresos a Barcelona el 1562. Al llom del volum in-octavo, a la vista perquè l’enquadernació estava solta, Gullo, especialista en sant Bonaventura, hi va descobrir un tros de pergamí manuscrit de mitjan segle XIV: es tractava d’un fragment fins aleshores desconegut d’uns Comentaris de sant Bonaventura a les Sentències de Pere Llombard. Una beneïda coincidència. Arxiu de material annex El volum de les peces descobertes fins ara ha fet necessari crear un arxiu específic. Primer es redacta una descripció de cada peça i s’incorpora al registre de l’exemplar (material annex, en diuen), perquè es pugui consultar al catàleg en línia de la biblioteca. I, a continuació, s’arxiva en un dossier individual, on es fa constar la signatura topogràfica del llibre. Així es manté el vincle del material amb el llibre on ha estat trobat. Verger reivindica la importància de la tasca de catalogació dels exemplars, un procés laboriós que s’ha de fer detingudament: «La catalogació, sobretot en una biblioteca com la nostra, és un part primordial, a banda de la conservació, perquè ens permet saber el que tenim». Es calcula que encara queda per catalogar entre un terç i un quart de la col·lecció, en total més de 37.000 llibres. Qui sap quins altres tresors queden per descobrir. A la imatge, una de les troballes © Universitat de Barcelona.