Museu del Tabac: Joan Obiols Viè, art i follia

El Museu del Tabac-Fàbrica Reig Museu de Sant Julià de Lòria exposa del 6 de febrer al 26 d’abril del 2020Joan Obiols Vié: Art i follia. Arran d’una exposició organitzada a la Fundació Joan Brossa sobre el fons d’obres d’art que pogués tenir el doctor Joan Obiols, psiquiatre actiu a Badalona i Barcelona entre els anys 50 i 80, s’ha ventilat de nou la qüestió de si l’art pot ser una via de curació del cos i de l’ànima. Obviàment, les respostes poden ser del gust de qui les doni, però la realitat és que no: l’art res té a veure amb la follia, amb el desordre mental ni amb l’esquizofrènia; perquè si alguna cosa té l’art tal com l’entenem actualment en el món occidental, i tal com interessa entendre’l pràcticament a tot el món, cosa que s’ha de dir sense encobrir res, és que l’art és una inversió que escau, plau o interessa a un grup d’inversors que cercaria quelcom més atractiu o menys lluent que l’or o el platí i, tanmateix, donés a parlar a qui posseís aquell fons d’art o a qui creu que tot allò pot ser una altra cosa que la memòria creativa d’uns quants individus que, quan no l’encerten en els seus jocs formals, fan obres d’art, i quan l’encerten estableixen dissenys que poden constituir les petites o les grans coses de la quotidianitat. L’art no és cap producte d’una bogeria; és un assaig constant que certes persones executen per assajar de trobar, qui ho pot saber?, les arrels del món en què vivim. La majoria de mortals ens dediquem a gaudir del que trobem, d’altres, molt pocs, intenten trobar altres formes possibles de justificar o de mostrar un entorn que normalment és una brutalitat constant entre humans, això quan no és la mateixa naturalesa la que executa tots els estralls possibles. La vida és una brutalitat constant, emblanquinada per certes normes o regles que se’n diuen morals però que en realitat no són altra cosa que camuflatge vital de subsistència: “Quan jou –diu la dita popular–, aguantar; però si ets martell: pega fort.” Els outsiders, aquells que pinten, fan música, escultura o el que sigui només per entretenir les seves deficiències mentals o mecàniques, aquests no són artistes; l’art és penetrar l’impenetrable, amb resultats a vegades gratificants però més sovint angoixosos. Si hom creu que encerta, és aquell crit d’Edgar Allan Poe: “Eureka; ho he trobat”; altrament continua essent una angúnia inexhaurible. Van Gogh no és artista perquè era boig, sinó que fou un cercador d’altres funcions del color per expressar el que ell sentia o voldria que fos la realitat. No es complaïa amb el que feia, sinó que en la seva acció li sortien aquells assajos d’expressió, enfrontats, obviàment, al seu temps, que exigia la precisió formal de la línia i de la limitació de les formes. Ni cal dir Gauguin, per només mencionar dos artistes que molt sovint s’utilitzen per mostrar que l’art és una qüestió de desequilibrats. En absolut. El doctor Obiols ho sabia molt bé això, perquè havia assajat moltes vegades de servir-se de la gent de Dau al Set per mostrar el seu desequilibri mental. Mai li va sortir bé la partida; en canvi el seu consultori era ple de gent sense horitzó, a la recerca d’una felicitat que els havia de venir per unes pastilles, xarops o altres intervencions, fins i tot físiques, com fou la pràctica de l’espiritisme. Les obres de la seva col·lecció són el resultat col·lateral d’una recerca que acabà amb ell mateix; al final de la seva vida aconseguí entrevistar Salvador Dalí, però l’artista era tan fort i tan potent que acabà amb el psiquiatre. Dalí no era boig; era un inquiet especialment dotat per a la recerca dels intríngulis del misteri de les decisions i de les passions humanes. Però aquestes passions no són capaces de generar res de diferent o d’estrambòtic si no hi ha darrere un tremp i una inquietud que van més enllà de les malalties socials o, a vegades, naturals. Recentment vaig sentir a la TV una noia que deia: “A mi el que m’agrada és cantar, ballar, pintar, moure’m, qualsevol cosa.” Obvi, no es tractava pas d’una artista. Tanmateix val la pena reflexionar sobre la qüestió i desfer molts malentesos. Les cares mostrades a l’exposició del doctor Obiols al Museu del Tabac són cares d’esquizofrènics, de bunyols de la natura, potser també. Res més. Les obres d’art actuen a part. Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020)