Dada Siegt!: La testosterona i els museus

Recentment vaig visitar l’ampliació de l’MOMA de Nova York. És enorme, gegant, immens. Vaig estar un parell d’hores, òbviament no ho vaig veure tot, va ser una d’aquestes visites de crític d’art, dels que estem habituats a visitar museus i exposicions, ràpida. Però abans ens havien avisat que portava més d’un dia visitar-lo. I no obstant això, tot i la velocitat, la sensació és que explicava menys que abans. L’organització per temes i subtemes de les sales, amb les obres exposades de manera saltejada per afinitats recordava a les llistes de reproducció de Spotify. La visita al MOMA ja no sembla una passejada per les pàgines d’un llibre d’història de l’art del segle XX: ja no intenta explicar la història. I potser té a veure amb la mida. Tot és gran i el conté tot: Instagram les imatges, Spotify la música, Youtube els vídeos, al MOMA l’art del segle XX. També vaig visitar Filadèlfia i el seu museu. Un museu neoclàssic, amb aroma a pares fundadors i la mitologia de la ciutat, d’aquests museus com el d’Història Natural de Manhattan, el de Brooklyn o la Tate Britain de Londres. A més d’una col·lecció d’avantguardes històriques brutal, el museu es visita per dos motius: les escales en les quals Rocky Balboa entrenava i la col·lecció de Duchamp. Duchamp ocupa tres sales: una amb les seves primeres obres i les dels seus germans, una altra amb el Grand Verre, el nu, diversos ready-made i obres relacionades i la sala de Étant donnés. Poc més de 200 metres quadrats. Com en tantes altres ocasions semblants vaig pensar: 7 hores d’avió, uber, metro, 2 hores d’autobús i més uber per a 200 metres quadrats .... als quals vaig destinar un parell d’hores. Vaig pensar que una altra vegada un trosset petit de món acumulava suficient intensitat i coneixement per destinar un parell d’hores i justificar la despesa i l’esforç. Vaig dedicar temps, observació, conversa i reflexió. Vaig sortir convençut que aquesta experiència duraria i seguiria omplint sense pensar que no ho havia vist tot ni havia dedicat prou temps. A Filadèlfia també ens van explicar que el museu aviat tindrà una gran remodelació, es construirà una ala nova, s’ampliarà la zona de Duchamp ... Serà realment un museu millor? Els duchampianos seguiran anant a veure Duchamp i els Rockianos a veure una escalinata. De retorn, al Macba anuncia els seus plans de creixement. El MNAC també ... Parlo amb els meus alumnes, joves empoderades i penso si és per elles que s’amplien aquests museus musculosos, carregats d’esteroides, testosterònics ... I em vénen un munt d’expressions que relaciono immediatament: la mida importa, més és més, tenir-la gran, senyors que necessiten viagra, un pollo. A la imatge, el MNAC també vol créixer. Aquest article es va publicar en l'edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020)